Joan Albert Cuadrat
Seleccionador Català Cadet Masculí
No es pot començar cap valoració sense agrair el treball de molta gent. A l'ombra de la Selecció Catalana Cadet hi ha moltes persones que treballen per facilitar la feina a tots els que després competim a pista, i sense ells tinc fins i tot el dubte de si haguéssim pogut participar a aquest campionat.
Sense la feina de la directiva de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ) i sobretot d'en Xavier Valls, un directiu exemplar que sap estar al costat de l'equip per ajudar i amb l'empatia que es necessita en els moments difícils que estem vivint.
Al Toni Valderrama per facilitar la logística i tramitació de tot el que la gent no veu, igual que el Javi Ezpeleta, la Laura Ramos i l'Angel Rubio que lluiten per donar difusió a la feina de les Seleccions.
Una mica més a prop nostre en la lluita del dia a dia hi tenim a dos amics, el Xavi Rodríguez i el Ricard Daura. Aquest any ha estat una temporada difícil, molt difícil... i ells han estat allà ajudant i perquè no dir-ho patint amb nosaltres. Jo personalment no puc dir més però ells dos saben el que sento i penso, i de com d'agraït estic de tot el que m'han ajudat.
I ara ja em toca parlar de l'equip, del gran equip que he tingut al meu costat!!! Començant pel Néstor Muñoz que ens va fer de 'fisio' la primera part del treball i a l'Olga del Rio en aquesta segona part final. Són grans professionals que saben compaginar una feina eficient amb una aportació gegant a la dinàmica de grup, fan la feina de l'entrenador més fàcil!
També s'ha de parlar de la Sara González i el David Girgas, un dels èxits d'aquestes seleccions ha estat que tots érem un únic cos tècnic, pensàvem en global i en el bé de les dues seleccions. Qui sap si tindríem medalla si ells no ens haguessin ajudat a gravar els nostres rivals de semifinals i la final mentre nosaltres jugàvem.
I sobretot moltes gràcies a l'Ivan Torinos, sovint l'esport no és just i el resultat de la Selecció Femenina n’és un exemple. Es mereixien l'or pel que van aportar al campionat, per fer un joc vistós i valent fora de les especulacions d'altres combinats. Un treballador incansable i un amic confident que en dos anys sempre ha pensat en el tots pel davant del jo, només li puc donar les gràcies per cada un dels segons viscuts durant aquest dos anys.
Selecció Catalana Cadet Masculina campiona d'Espanya Cadet (Foto: A.Nevado / FEB)
La Núria Montoliu, que ha aportat els coneixements que té d'aquesta generació per poder preparar el campionat i la gestió del vestidor en unes edats més que complicades, i que ella coneix molt millor que jo.
El Ramon Reigada, un mestre al servei de l'equip. No ha estat un ajudant, ha sigut un amic amb qui parlar de bàsquet i de la vida, ha estat una lliçó constant. Una persona increïble i un luxe pels jugadors que han participat de tot el procés.
Procés que va començar fa més d'un any amb una trentena de nois i les seves famílies, i sens dubte amb la important implicació de més de 12 clubs que sempre van mostrar interès i ganes d'ajudar a aconseguir aquest èxit. Un èxit no de 16 persones sinó de tot el Bàsquet Català, ja que cada un dels clubs que formen el nostre bàsquet ha posat un granet de sorra per poder aconseguir un or que feia massa que es resistia.
I es resistia pel gran nivell que hi ha actualment a l'estat espanyol, amb grans jugadors i entrenadors que feien impossible guanyar l'or des de feia onze edicions. Però aquest cop ho hem aconseguit, s'ha jugat un bàsquet atractiu amb molta anotació i un treball defensiu generós que ha permès fer realitat el somni de tots nosaltres.
Mai podrem oblidar l'últim quart contra la Comunitat de Madrid, un joc alegre amb 25 punts anotats en 10 minuts i després de 6 partits en 4 dies. I aquesta anotació gràcies a deixar a un gran equip en 11 punts, i sense que agafés cap rebot ofensiu en l'últim quart, tot i jugar amb el millor pivot africà del campionat.
Vàrem començar el campionat sent un bon conjunt de jugadors però el vàrem acabar sent un equip, tothom va entendre el seu rol i les rotacions per aconseguir arribar als últims 10 minuts de campionat físicament superiors al rival. L'equip va créixer i va entendre que el talent sense sacrifici no serveix de res i que la inspiració és millor que et trobi treballant.
Al final vàrem entendre que un equip és com una colla castellera, tots depenem de tots i si un falla o vol anar més amunt que el company el castell fa llenya.
Ells tenen el futur pel davant, han de ser capaços de compaginar bàsquet amb estudis, il·lusió amb sacrifici i sobretot tenir sempre un peu tocant a terra mentre deixen volar l'altre...
Moltes gràcies a tots per fer que el dia 6 de gener fos una mica més feliç que el dia 5.
