Pionera del bàsquet femení, Encarna Hernández va trencar barreres als anys 30 del segle passat i va convertir-se, també, en la primera entrenadora de bàsquet de l'Estat. Nascuda a Llorca (Múrcia), el 23 de gener del 1917, a les 10 primaveres es va trasladar amb la seva familia a Barcelona perquè el pare va aconseguir feina a l'Exposició Universal, que tindria lloc al 1929. Va ser a la Ciutat Comtal on va començar la seva relació amb l'esport de la cistella.
Des del balcó de casa seva, al carrer Entença, va veure jugar uns nens en un camp de sorra i una cistella de fusta, i va decidir afegir-s’hi. Tenia 13 anys i allà va fer les primeres cistelles, jugant al costat de la seva germana petita, Maruja Hernández, i va conèixer el que seria el seu futur marit, Jesús Planellas. Amb ell va participar en la fundació de l'Atlas Club, l’any 1931. Després va marxar a jugar amb el Laietà, on va guanyar el primer Campionat de Catalunya de bàsquet femení, sense perdre cap partit, la temporada 1935-36. Abans, però, el 1932, ja s’havia convertit en la primera entrenadora del país, al Peña Garcia de L’Hospitalet de Llobregat.
També va fer d’àrbitre i va provar altres esports, com el ciclisme o l'atletisme. De fet, en aquesta darrera disciplina havia de participar en l'Olimpíada Popular, prevista per al juliol del 1936. Malauradament, però, l'esclat de la Guerra Civil ho va impedir. Després del conflicte bèl·lic va jugar al Laietà, el Cottet i el Moix Llambés, a més de la Sección Femenina de Falange, conquerint alguns Campionats d'Espanya. El 1944 va fitxar pel FC Barcelona i hi va jugar fins al 1953, quan es va retirar, als 36 anys, en decidir que havia arribat el moment de ser mare. Va arribar a tenir una oferta d’un equip italià, però la va refusar.
Coneguda com "La Nena del Ganxo", per la facilitat amb què feia servir aquest llançament, aquest sobrenom va donar títol a un documental sobre la seva vida, realitzat per Raquel Barrera i produït per Ochichornia, que es va presentar el 2016 i que va servir per reivindicar el seu llegat. A casa seva hi té un petit museu farcit de records i també un munt de retalls de diaris al voltant del bàsquet femení, que ha anat recopil·lant al llarg dels anys. Allà ha rebut la visita de moltes jugadores que més tard també han fet història en el Bàsquet Català i també arreu de l'Estat, com Laia Palau, amb qui ha compartit les seves vivències i la passió pel món del basquetbol.
Al setembre del 2020, amb 103 anys (ara ja en té 104), va rebre la medalla d’or de la Real Orden al Mérito Deportivo que concedeix el Consejo Superior de Deportes (CSD), per obrir camí dins de l’esport femení i ser un exemple per la lluita i la igualtat dels drets de la dona. Posteriorment, al desembre de l’any passat, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, també li va fer lliurament de la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu de la ciutat. Dues valuoses condecoracions que s’afegeixen a molts d’altres reconeixements, com els que va recollir al 2014 de mans de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ), en la Nit del Bàsquet Català, o el que li va fer la Federació Espanyola de Baloncesto (FEB), juntament amb d’altres protagonistes pioneres del bàsquet femení a l’Estat.
