Ha estat un Campionat molt exigent pel que fa a l’aspecte físic i mental, ja que el fet de jugar 6 partits en tres dies i mig fa que el cansament acabi apareixent. Les jugadores han sabut assumir aquest desgast i les condicions de competició, cuidant-se cada dia per estar el més preparades possible.
Han demostrat, dia a dia, el seu creixement com a grup humà, recolzant-se en els moments difícils, que n’hi ha hagut, i celebrant com un sol totes les alegries que hem anat experimentant. A la pista la solidaritat en el treball defensiu ha estat evident, fet que es va fer més rellevant i necessari en la semifinal contra Castella i Lleó, que ens va exigir molt a tots els nivells, remuntant un 11-2 d’inici i havent de superar que ens forcessin la pròrroga quan teníem el partit molt ben encarat i encaixant un parcial d’11-0 que ens va posar molt difícil la classificació per la final. La reacció de les noies va ser brutal, no permetent anotar a Castella més que la primera cistella del període extra, demostrant una gran capacitat de superar els mals moments amb la força de l’equip, malgrat la pressió d’haver de superar unes semifinals que s’havien posat molt costa amunt.
Equip i treball, si me’n permeteu dues. Les noies han demostrat que, per sobre de tot, el seu esforç, tenacitat, esperit de superació i de pertinença a un col·lectiu, ens feien més forts.
Em quedaria amb dos moments. La semifinal contra Castella i Lleó i l’explosió de felicitat de les jugadores per arribar a la final i la manera en que es van aixecar després de perdre aquesta final contra Andalusia, malgrat anar una bona part del partit per davant. Això demostra una maduresa molt important.
En primer lloc, a totes les persones que han confiat en nosaltres, des del Xavi Rodríguez, Ricard Daura, Xavi Valls, Toti Mumbrú, Josefina Pèlachs, encapçalats pel President Sr. Joan Fa, passant, en el meu cas, pel president de la Representació Territorial de Lleida, Ferran Aril i Jaume Planes.
Altrament, no puc oblidar les figures d’Isaac Pujol, Israel Esteve i Lluís Vergés, que m’han ensenyat molt i també és gràcies a ells que tinc la sort de poder viure experiències com aquesta. A tot l’equip de “fisios” que ens han acompanyat durant el procés, al Joan López, que dóna un suport molt important en un període formatiu clau com és el Campus d’Estiu.
A totes les jugadores que han format part del procés. Malgrat només poden jugar 12, totes han posat el seu gra de sorra i, fins i tot algunes van venir a donar-nos suport a Saragossa! A totes les famílies que ens han acompanyat, també durant tot aquest any i mig de treball, han estat impressionants i durant el campionat encara més. Un agraïment molt especial als clubs i entrenadors de les jugadores que han format part del procés per tota la col·laboració que ens han donat, sense ells tot això no hagués estat possible.
Al Javi Ezpeleta, per la seva dedicació i col·laboració en que el més mínim detall estigués cobert, així com al Toni Valderrama, imprescindible per a que mai ens falti de res. A l’Eli Novell i la Laura Planas, per ser-hi sempre i els seus consells, així com la Mireia Capdevila, amb qui em vaig iniciar en tota aquesta història, ja fa 4 anys. A l’Olga del Rio. La gent que treballa més a l’ombra però fa possible que les jugadores puguin fer realitat un somni com és jugar un campionat d’Espanya pren molta més rellevància per la seva feina, realment imprescindible i més que professional vetllant per la salut i condició física de les jugadores en tot moment.
Al Ferran Peña i el seu equip, el Jacob Raurell i el Guillem Conde, així com en Joan Gonzàlez, perquè aquestes històries, en bona companyia, sempre són millors i per tota l’ajuda i experiència que ens han aportat. A tot l’equip humà que ens va atendre a la Selva del Camp, és difícil estar més ben atès! A l’Enric Gonzàlez, la Sara Millan, Ivan Torinos i tots els equips tècnics de totes les seleccions per tots els detalls que ens han aportat i tot el que hem aprés de vosaltres.
No puc acabar sense aturar-me un segon en les figures que més rellevància han tingut en tot aquest procés: l’Anna Farrés i la Cristina Ibañez-Tarter. Ha estat increïble la feina que heu fet. Les jugadores han tingut un creixement personal impressionant i l’atenció que han rebut, fins el més mínim detall, un regal per a tots. Voldria fer aquest agraïment públic i merescut a vosaltres dues, incansables, crítiques, mares, germanes, amigues, conselleres... i no sé quants més adjectius en què, segur, em quedaria curt per descriure la tasca que heu fet. Heu generat felicitat i això, val molt!
