La valoració després d'haver viscut aquest campionat és molt positiva. Just quan va acabar tenia una sensació agredolça per haver-nos quedat a les portes de jugar una final però ara, després d'uns dies de reflexió i valorant tot el que hem viscut amb aquest grup humà de jugadores, la sensació és més que positiva.
A priori el campionat es plantejava molt exigent i anivellat, sobretot amb el nou format, i així va ser, només cal veure els resultats. El primer partit, contra Navarra, va ser molt igualat. Navarra era un bon bloc, havien fet una molt bona preparació i es preveia un dur rival. El primer partit d'un campionat infantil sempre és un partit diferent, hi ha nervis, jugadores que debuten... no vàrem fer un partit brillant però sí molt seriós i això ens va portar la primera victòria.
L'endemà teníem la doble jornada del grup, al matí, contra Aragó, vàrem començar a tenir millors sensacions i les jugadores van sentir-se més còmodes a la pista. El partit el vam acabar guanyant amb solvència. A la tarda teníem Madrid, possiblement el rival més complicat de la primera fase. Havíem fet la meitat dels deures i guanyar a Madrid ens apropava a les semis però no ens assegurava la plaça, passés el que passés ens ho jugaríem contra Galícia. Contra Madrid no vam competir malament com a bloc però vàrem tenir uns percentatges molt baixos en tirs de camp i tirs lliures, aquest factor i el 10 de 19 en tirs de 3 que va fer Madrid van ser determinants. Vam perdre el partit sense excuses, elles van ser millors i van tenir molt més encert.
Per tal d'afrontar el partit de Galícia vam plantejar a les jugadores el format dels anys anteriors, estàvem a 1/4 de final. Si aquest partit l'haguéssim jugat fa un any les cares de les jugadores haguessin estat d 'il·lusió per passar a una semifinal. Crec que el missatge va arribar i vam afrontar el partit sense por i amb la il·lusió de seguir endavant, que és el que buscàvem. Vàrem fer un gran partit, molt bé en defensa i molt alegres jugant en atac.
El format del campionat no donava treva i l'endemà tornàvem a tenir doble jornada. Al matí les semis, Castella i Lleó. El partit va començar molt bé amb un gran primer quart. Elles no es van amagar i al segon quart van ser millors i van ajustar el partit (30-26). El tercer període va ser molt igualat i vam entrar a l'últim empatats. En defensa estàvem bé, sòlides, 48-48 a falta de 5 minuts, però en atac no vàrem tenir encert i elles cap al final de partit en van tenir més, sobretot en tirs lliures, 8-12 en els últims 4 minuts que va marcar diferències. Les jugadores es van entregar fins al final del partit, es van buidar, havíem perdut però convençuts d’haver-ho donat tot.
El ritme del campionat ha estat frenètic, l’exigència psíquica i física ha estat “brutal” per nenes infantils, i a la tarda ja teníem partit pel 3r i 4t lloc. Després de les llàgrimes i la decepció calia aixecar-se, aixecar l’equip i preparar el partit de la tarda. Les jugadores ho van entendre a la perfecció, van mostrar una maduresa sorprenent per la seva edat, van saber descansar al migdia de l’esforç del matí, es van recuperar i van tirar endavant un dels partits més complicats de jugar en un campionat, sobretot a nivell emocional. Va ser molt gratificant veure com l’equip va donar la cara i com va competir en aquest partit. El País Basc tradicionalment sempre planteja partits complicats tàcticament, però l’equip estava concentrat i totes les jugadores van rendir a un nivell altíssim. La banqueta va vibrar els 40 minuts, es va jugar el partit sense por, descarades i lluitant cada pilota i cada defensa fins al final. Aquesta actitud es va veure recompensada. S’ho havien guanyat. Tornàvem amb medalla.
És cert que no hem arribat a jugar la final, però personalment m’emporto un record inoblidable d’aquest campionat. L’esforç i el compromís amb l’equip, l’entrega i la lluita de les jugadores a la pista ha estat excel·lent però la seva qualitat com a persones reconec que m’ha sorprès i en moments m’ha superat per positiu donada la seva edat. L’actitud, el comportament i el caràcter de les jugadores ha estat extraordinàriament genial. Enhorabona!
Grans!! Molt grans!! Em va sortir de dins, així ho sentia i així els hi vaig dir a les jugadores en un moment d’eufòria al vestidor després del bronze. A hores d’ara encara rebo algun missatge d’alguna jugadora que em recorda la frase. Crec que es mereixen que les defineixi així. Aconseguir que la selecció sigui un equip és un dels reptes que et planteges com entrenador i elles ho han superat, han estat més que un equip, dins de la pista per suposat, s’han entregat, s’han buidat, però fora de pista el que ens han ensenyat aquestes jugadores costa de descriure si no ho vius, han estat un exemple.
Hem quedaria amb dos moments. Per un costat, les cares de concentració, quan no era fàcil, abans del partit contra País Basc pel 3r lloc, a l’hotel, al vestidor. I aquella mateixa tarda l'explosió d'alegria de les jugadores quan vàrem acabar el partit. Va ser un dia dur després de perdre la semi i les cares de satisfacció de les jugadores al final del dia després de la decepció d'hores abans va ser la recompensa al llarg camí de preparació que han fet aquestes jugadores.
Però va haver-hi un altre moment que personalment em va arribar molt i que reflexa el grup humà de jugadores que hem tingut enguany. Quan va acabar la final mini femenina les jugadores de la selecció mini van anar a buscar les infantils. Un parell de dies abans les infantils havien anat a veure les minis i van estar xerrant al vestidor amb elles després del partit. Desconec el que els hi van dir, però veure com van saltar les infantils al camp i es van abraçar a les minis a la pista després de la final és una imatge que m'ha quedat molt gravada.
En primer lloc vull donar les gràcies a les protagonistes d’aquestes història, a les 12 que han competit, a les que s’han quedat pel camí, i especialment a les que s’han quedat just a les portes i han entrenat amb l’equip fins el final, la Maria, l’Aina i l’Abril. Totes saben que formen part de la selecció.
Als clubs i entrenadors, ells són qui estan formant aquestes jugadores dia a dia. Als pares i les mares, l’esforç que han realitzat acompanyant i recolzant les seves filles en un procés tant llarg com el d’aquest any, el respecte per les nostres decisions i el seguiment durant el campionat. Espectacular afició! Crec que mereix un especial agraïment donat els temps que corren avui dia.
Al Toni Valderrama i el Javi Ezpeleta, ens fan la nostra feina més fàcil i ells en fan molta que no llueix. A l’Olga, la fisio, per anticipar-se a tot i vetllar per les jugadores de forma excel·lent. Als companys de les altres seleccions pel seguiment i el recolzament, especialment als Infantils Masculins, per tota la convivència, i als Minis Femenins, l’Enric sempre ens ajuda molt.
Als directius i membres de la federació que ens han recolzat i han donat suport ens aquests moments difícils per tots amb especial menció al Xavi Valls, el Ricard Daura i el Xavi Rodríguez.
A l’Eli Novell i la Laura Planes, pels seus enèrgics consells abans i durant el campionat des de la llunyania i a tots aquells ajudants i fisios que han anat passant pels entrenaments i han col·laborat amb nosaltres, menció especial pel Joan Lopez. A la meva família i als “Malaguitas”, espectacular rellegir el seguiment de cada partit. Gràcies pel vostre recolzament.
Finalment, la clau de que haguem estat un equip i de que la Selecció Infantil Femenina tingui una medalla té dos noms propis, Anna Farrés i Lluís Biosca. Van començar sent els meus ajudants i han acabat sent els meus amics.
