Parlar de Romina Rodríguez, jugadora del CB Valls Lear i capitana de la Selecció de Bolívia, és sinònim de parlar de bàsquet. La seva trajectòria en aquest esport té com a punt de partida el bàsquet local al seu país, Bolívia, on va sobresortir fins arribar a Catalunya. Una breu etapa a Mataró, intercalada per periples on les ha vist de tots colors a Zamora i Castelló fins a desembarcar a un plaent capítol actual a Valls, alimenten un viatge basquetbolístic que té el verb gaudir com a benzina per viure, rendir i competir.
Les diferències entre el bàsquet bolivià i el català, la capacitat d'integració a un nou estil de joc, la força mental per a adaptar-se i superar adversitats en el camí i la rellevància de sentir-se bé i a gust com a clau indispensable per oferir el millor rendiment possible i demostrar el seu potencial són alguns dels aspectes que ens acosta la base i estrella del conjunt vallenc, Romina Rodríguez, en una breu però interessant entrevista amb l'FCBQ.
De menuda jugava a futbol sala, però la meva mare va marxar a treballar a una província molt petita, com a professora, i vaig anar-hi amb ella. Allà les noies jugaven a bàsquet i els nois a futbol i, per tant, no vaig poder continuar amb el futbol i vaig començar a aprendre a jugar a bàsquet.
De bones a primeres va ser una mica estrany, perquè a mi m’agradava moltíssim el futbol. Mai no havia pensat en jugar a bàsquet. En aquell moment, però, la meva mare era la professora d’educació física, i ella em va insistir que ho provés. Ho vaig fer i quan vaig començar em va agradar moltíssim i ja m’hi vaig enganxar.
Vaig iniciar el meu aprenentatge al bàsquet als 9 o 10 anys i, com vivíem en un poble, l’únic que podíem fer era jugar contra l’altre escola que hi havia. Després vaig marxar a la ciutat, on estava el meu pare, i allà vaig començar a jugar “patxangues” amb altra gent. Em van començar a dir que ho feia bé, que provés en un club de la ciutat, i em vaig animar a fer-ho. Vaig anar a un equip, vaig provar, i la veritat és que tot va ser molt ràpid, perquè als 12 anys ja estava jugant el meu primer torneig nacional amb d’altres nens i nenes.
Exacte, va ser quan vaig començar a disputar alguns partits fora del país, i va ser una bogeria, la veritat, perquè jo ho feia perquè m’agradava molt i em divertia, sense pensar mai en dedicar-me al bàsquet. Ho veia com un “hobby” i no pas com una cosa a llarg termini.
Si, si, vaig canviar de club i allà em van donar una beca esportiva. Vaig poder estudiar en un bon col·legi gràcies al bàsquet i em vaig adonar que en el meu país el fet de ser esportista t’ajuda a obrir-te portes. Poc a poc vaig anar creixent i als 16 anys em van convocar amb l’absoluta. Em van portar a una Lliga Sud-americana de clubs per veure si podia aportar coses a l’equip, ho vaig fer força bé i va ser, aleshores, quan em van cridar.
En els dos darrers tornejos Sud-americans que vam jugar, uns Jocs Bolivians i uns Jocs sud-americans, em van fer capitana per la meva trajectòria. Personalment, mai no esperes aquest tipus de coses. M’encanta jugar a bàsquet, gaudeixo a la pista, i no pensava en res més. Però quan m’ho van dir va ser increïble, sobretot per la meva família, que estava molt feliç. Crec que, fins i tot, estaven més feliços que jo... I va ser gràcies a aquests últims Jocs Sud-americans de Cochamba, on vam fer un molt bon paper i vam guanyar la medalla de plata, que em va ajudar a poder donar el salt per venir al bàsquet espanyol i jugar a la Lliga Femenina 2 amb el Boet Mataró.
A cada campionat Sud-americà que jugava, molta gent em deia que ho feia bé i em comentava la possibilitat de buscar nous reptes. Suposo que em veien potencial i m’animaven a fer-ho. D’entrada, la veritat, no ho veia viable. Jugava perquè m’encantava el bàsquet, però no pensava en res més ni coneixia res de representants o coses així. Però en aquell Sud-americà la meva parella va filmar tots els partits que vam jugar, també va fer un vídeo de “highlights” i, gràcies a aquests vídeos, diversos entrenadors es van fixar en mi. De cara a la temporada 2018/2019 vaig tenir dos o tres ofertes per venir a LF2, vaig triar la que vaig creure millor i vaig venir al Boet Mataró.
El primer any, la veritat, va ser molt dur. L’entrenador era molt exigent i jo venia amb uns coneixements molt pobres pel que fa a la tàctica, tenia complicacions per entendre les paraules tècniques. Havia après a jugar a bàsquet al carrer i em va costar moltíssim. A més, sobre el paper jo venia a reforçar a l’equip, no pas a que m’ensenyessin a jugar, i va ser difícil. La pressió em va poder i vaig preferir fer un pas al costat per preparar-me bé, perquè estar a LF2 era com jugar un Sud-americà cada setmana i amb els equips de més nivell. Cada partit era molt competitiu i jo venia de la lliga de Bolívia que, em sap greu haver-ho de dir, però tenia un nivell més pobre i era molt menys competitiva.
Quan vaig deixar el Boet vaig estar un temps una mica deprimida. En aquell moment vivia per Vinaròs i em van trucar del Nou Bàsquet Femení Castelló per si volia anar a entrenar amb ells. Vaig anar-hi, vaig entrar a l’equip i vaig jugar una fase d’ascens amb ells. El tècnic que dirigia l'equip era més formador, perquè hi havia moltes jugadores joves, cadets, júnior... i allà vaig aprendre moltíssim. Després vaig tornar al meu país, a jugar la lliga local, a estar amb la família, i quan vaig tornar ja va ser que vaig venir a Valls.
Va ser increïble tenir l’oportunitat d’estar a la Lliga Femenina, però alhora també va ser una etapa molt difícil. No parlo anglès, l’estic estudiant poc a poc, i tots els entrenaments eren en aquesta llengua. Jugant com a base, sense parlar anglès, com podia comandar l’equip? Em vaig pressionar molt i quan ho fas massa el cap et juga males passades. No gaudia del bàsquet i si no t'ho passes bé, tot es fa molt més dur. Vaig pensar que no estava preparada i que volia tornar a sentir-me bé i a gaudir del bàsquet. I quin millor lloc per fer-ho que el CB Valls.
Em sentia molt còmode. Des d’un primer moment l’entrenador em va donar molta confiança per poder deixar-me anar, i el grup humà, tant dins l’equip com a la directiva, és fantàstic. És com una família i això em va fer sentir més segura. Per a mi no ha estat fàcil canviar de país i de cultura, i aquí a Valls m’han fet sentir com a casa. I tot això va tenir mirall en el meu rendiment. Llàstima que la pandèmia ho va aturar tot.
S’ha fet dur, perquè aquí la meva vida gira al voltant del bàsquet i el fet de no poder-hi jugar se’t fa una muntanya, però cal entendre que això no és res comparat amb el que estan patint moltíssimes persones a tot el món. Malgrat tot, intento sempre veure les coses en positiu i per sort a la meva família estan tots bé. Hi parlo tots els dies, perquè a Bolívia ara també hi ha molts casos, però per sort cap s’ha contagiat. A més, tots aquest mesos he seguit preparant-me. Tinc peses a casa, he sortit a córrer pel carrer i també he anat a llançar a cistella a pistes a l’aire lliure, o sigui que no he parat.
Moltíssimes! Ganes de tornar a jugar, de competir i de continuar gaudint amb el Valls, sobretot perquè quan vaig arribar les coses estaven anant molt bé i de cop tot va quedar aturat per la pandèmia. Fa uns dies ja hem pogut tornar a entrenar novament a la pista i això em fa estar feliç.
