Els guionistes juguem a favor de l'equip, com al bàsquet, ho tenim molt integrat

L'FCBQ entrevista el comunicador barceloní Òscar Dalmau per a descobrir i rememorar el seu lligam amb el bàsquet, una de les seves aficions des de ben petit.

19-11-2020 16:00

La Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ) entrevista Òscar Dalmau, reconegut locutor, guionista i presentador català, per a recordar, amb afecte, la seva breu però intensa etapa vinculat al món del bàsquet, a les categories Pre-Infantil i Infantil amb la Secció Esportiva Sant Medir del barri de Sants de Barcelona.

En l'actualitat dirigeix i presenta el programa radiofònic d'humor "La competència" a RAC1, juntament amb l'Òscar Andreu, però els seus inicis es remunten a El Terrat.

ENTREVISTA A ÒSCAR DALMAU

- Quan va començar la teva relació amb el bàsquet?

No és que fos una cosa vocacional. Va començar més aviat per proximitat. Buscant un esport de quilòmetre zero, els meus pares van veure que al pati de l’escola que teníem just al costat de casa, de l’escola Sant Medir, es començava a fer una escola de minibàsquet. I, com estava tan a prop, van decidir apuntar-nos a mi i al meu germà. Jo devia tenir uns vuit anys i ell, cinc.

- Quins records tens d’aquella època?

Molt i molt positius! De passar-m’ho molt bé, de jugar en equip... Després he provat altres esports individuals, però no tenen aquest punt de diversió que té el fet de poder compartir amb més gent, per exemple, el viatge cap als camps on has de jugar, o d’estar amb els companys d'equip... Recordo molt positivament tots aquells anys.

- Explica’ns. De què jugaves?

Feia de base/escorta perquè no sóc gaire alt, faig al voltant d'1,79 amb plantilles ortopèdiques, i tampoc ho era en aquella època. De fet, el pivot del nostre equip era en Sergi Grimau, de la nissaga dels Grimau, que va acabar jugant al Lleida. I amb el seu germà Roger també ens coneixíem perquè quan era molt petit venia a veure els partits del Sant Medir, tot i que ell va fer carrera a un altre equip de Sants, el JAC. Imagina’t com devíem ser de baixets que el pivot era en Sergi Grimau i tenia un any menys, o sigui que era el més petit de tots, però ens el van colar en el nostre equip i va anar pujant amb nosaltres.

- Quins valors creus que transmet el bàsquet?

Generositat, companyonia, i també esforç, com per exemple per aprendre la tècnica abans de llançar a cistella. Recordo que als inicis l’escola de minibàsquet era un mica rotllo, perquè primer aprenies a botar la pilota i tota l’estona pensaves: però quan llançarem a cistella, que és el més divertit del bàsquet! I recordo les llargues sessions amb els entrenadors allà botant la pilota i després practicant tota mena de jugades fins que, per fi, ens van ensenyar l’entrada amb dues passes i vam poder començar a llançar. Fins que no aprens la tècnica del llançament, tela marinera: el braç ha de fer un angle de 90 graus amb l’avantbraç, després el joc de canell, per donar-li l’efecte a la pilota...Tot això ho recordo amb nostàlgia, però també amb una certa mandra. Però n’estic molt content de l’escola de minibàsquet perquè, com deia abans, va ser un projecte que va començar de zero.

"Generositat, companyonia i esforç són alguns dels valors
que crec que transmet el bàsquet"

- Ens deies que comences a Sant Medir per proximitat, però tu no anaves a aquesta escola...

Suposo que l’escola de Sant Medir deuria tenir el vist-i-plau de la parròquia, perquè l’escola de bàsquet crec que penjava de la Parròquia de Sant Medir, que era un centre parroquial molt actiu en moltes àrees, una d’elles l’esportiva. Van decidir muntar aquesta escola de minibàsquet i de fet també va ser un aglutinador de tots els nanos que ens coneixíem de vista del carrer, però que si no anaves específicament a l’escola de Sant Medir no et coneixies. En el meu equip hi havia gent que anava a l’escola Sant Medir però jo, per exemple, venia dels Maristes de Sants. Els Maristes de Sants també tenien una bona reputació jugant a bàsquet, però com que vaig començar a aprendre a jugar a Sant Medir, el procés natural era anar pujant d’equip i de categoria amb el Sant Medir. De fet els Maristes, en aquella època, eren molt millors. Havíem fet algun amistós i ens havien escombrat literalment de pista. Recordo que l’escombrada més espectacular va ser a l’Hospitalet de Llobregat, al camp del Santiago Apòstol, que vam acabar perdent 92-9. Fins i tot ens vam fer un bàsquet en pròpia cistella...imagina’t el nivell!

- Aquella va ser la derrota més dolorosa? Recordes algun partit que anés a l’inrevés, que guanyéssiu vosaltres de molts punts?

No ho recordo, no. És curiós...se’m va quedar marcat aquell partit. Suposo que també és perquè no vam arribar mai a disputar finals o una fase d’aquestes molt important, classificatòria per un títol. De fet, el nostre nivell era més aviat mitjà tirant a baixet. Jugàvem per divertir-nos. També competíem, però relativitzàvem molt els resultats, que és una tècnica que acostumem a fer els perdedors per no frustrar-nos.

- Actualment, a l'FCBQ, en la primera etapa de les escoles de bàsquet, no hi ha marcador.

És una bona tàctica, perquè a mi se’m va quedar gravadíssim aquell 92-9. Suposo que deuríem sortir d’allà destrossats i replantejant-nos si seguir jugant. Veus que els altres s’ho passen pipa i tu vas amunt i avall sense tocar pilota. I és que recordo que nosaltres no ens ho vam passar bé per perdre, sinó perquè no vam tocar la pilota en tot el partit.

"Recordo que no ens ho vam passar bé per perdre,
sinó perquè no vam tocar la pilota en tot el partit"

- En un entrevista deies que recomanaries jugar a bàsquet als teus fills...

Si. En tinc dos. Una nena de cinc anys i un nen de dos. Crec que l’educació física ha d’estar molt present dins l’educació de tot nen i a l'hora de triar un esport, que és una de les decisions importants, tinc clar que ha de ser un esport de grup i segurament en aquest cas faré una empenteta cap al bàsquet, perquè és l’esport que he jugat i hi ha un ambient molt sa.

- A nivell professional, l’esport i concretament el bàsquet t’han ajudat, per exemple a l’hora de fer un programa com “La Competència”?

A “La Competència” som un equip. De professió sóc guionista i sempre he estat a les ordres d’algú excepte ara, que sóc jo qui dono les ordres, però mai no deixa de ser una feina col·lectiva. Nosaltres som cinc guionistes, és a dir som un equip de bàsquet que cada dia salta al terreny de joc. I el delegat de l’equip no deixa de ser el tècnic de so. Si ell no vol, no sona absolutament res. I si no fa bé la seva feina, tot el que escrivim se’n va en orris. En canvi, si la fa bé, tot brilla.

Aquest punt de generositat, de companyonia, també existeix, per exemple, a l’hora d’escriure acudits. No hi ha feina més generosa que la d’un guionista que escriu acudits perquè els digui algú altre. Això està molt bé. Si et ve al cap un acudit perquè el faci el Mohamed Jordi, que el fa l’Òscar Andreu, doncs perfecte. Juguem a favor de l’equip. I això els guionistes ho tenim molt integrat.

"Nosaltres som 5 guionistes, un equip de bàsquet que cada dia salta al terreny de joc. Juguem a favor de l'equip i ho tenim molt integrat"

- Tornem al bàsquet. T’agrada l’NBA?

De fet m’agradava molt en aquella època que jugava. Aleshores ho seguia molt. Vaig començar a desenganxar-me quan els drets van passar a Canal Plus i ja no podia veure partits. Era l’època daurada dels Lakers, dels Pistons, hi havia en Larry Bird als Celtics... Hi havia tota una sèrie de grans noms del bàsquet que m’agradava molt seguir-los. Al Sant Medir un era en Magic Johnson, l’altre en Michael Jordan...menys jo, que era una mica el “bitxo raro” i a mi m’agradava molt en Manute Bol.

- Per l’alçada?

Si...si. Sempre m’han fascinat els gegants i Manute Bol ha estat el més alt de l’NBA. Una de les jugades que més m’ha interessat sempre del món del bàsquet, molt més que una esmaixada, tot i ser molt espectacular, és el tap. Jugant a bàsquet quan més plaer sentia i quan més realitzat em sentia era quan podia fer un tap. Preferia això que no pas una jugada d’atac. I Manute Bol va ser un dels més grans en aquesta faceta. Era increïble veure com gairebé sense saltar fotia gorres per un tub. És una jugada fins i tot humiliant per qui la rep, i mira que jo en vaig rebre molts, de taps. Però ara, quan en feia un, em quedava ample, ample.

"Sempre m'han fascinat els jugadors alts, els gegants"

- Del bàsquet actual, per quin jugador sents debilitat?

Torno als gegants i m’agrada molt Boban Marjanovic, que juga als Dallas Mavericks, tot i que seguint-lo als Mavericks m’he trobat amb la temporada bestial que ha fet Luka Doncic. Tot i sortir del Madrid, trobo que és espectacular que un jugador tan jove i venint del bàsquet europeu ho faci tant bé als Estats Units, a la millor lliga del món.

- Segueixes l’actualitat del món del bàsquet? Vas a veure algun partit en directe?

Ara no. I mira que havia estat soci del Barça de bàsquet i havia anat al Palau cada dia de partit un parell o tres d’anys, durant l’època que els entrenava Pesic i hi havia Bodiroga, Navarro, Dueñas... De fet, en aquells anys i per raons òbvies, flipava molt amb en Dueñas. Un jugador altíssim que pràcticament esmaixava sense saltar i que com a taponador era increïble. I, a banda, tenia un sentit del joc d’equip sensacional. Feia unes assistències espectaculars, per exemple passant la pilota per darrera l’esquena o per sota les cames, buscant en Navarro, amb qui tenia una gran complicitat. I amb el temps, parlant amb en Lluís Canut, periodista de TV3, i explicant-li la meva dèria pels homes alts, va arranjar un dinar amb en Roberto. Des de llavors, de tant en tant, anem a dinar plegats i xerrem de bàsquet. Per a mi és un luxe i una gran il·lusió el dia que toca dinar amb ell.

- Després del San Medir, vas continuar jugant?

Si. Hi va haver un punt, cap als 13-14 anys, no sé quina categoria és, que ja comencen a haver-hi jugadors de 1r i 2n any. I de l’equip que pujàvem, dels petits només se’n van quedar dos, que eren els que millor jugaven. La resta ens vam haver de buscar la vida, perquè clar, ja hi havia prou jugadors. Justament va coincidir que jo començava a l’Institut, al Joan Coromines, i vaig continuar jugant a bàsquet a la lliga del Consell Escolar. Aquells anys van ser una mica de disbauxa, perquè era una cosa molt més informal.

- I vas acabar provant el futbol americà. Com va anar això?

Si... em vaig apuntar a l’escola de futbol americà dels Barcelona Dragons, a l’època que hi havia la lliga mundial. M’hi vaig apuntar perquè en aquella època hi havia molta febre per aquest esport i estava ple d’equips aquí, com els Pioners de l’Hospitalet, si no recordo malament. M’hi vaig apuntar pensant que hi hauria partits, encara que fossin de patxanga, però allò era només una escola. Fèiem algun partit entre nosaltres però res més, perquè no hi havia cap lliga de la nostra edat. Jo deuria tenir potser uns 18-19 anys. I al final em vaig desapuntar, perquè tampoc tenia el físic necessari.

- Has tornat a jugar bàsquet?

Algun partit de patxanga que la gent de RAC-1 ha muntat algun cop, però ja estic totalment retirat. Ja tinc 46 anys, hi ha un alt perill de lesió i no em puc permetre el luxe d’estar de baixa tres o quatre mesos amb el genoll enlaire. I encara menys amb dos criatures que se’t pugen tot el dia a collibè i que et demanen estar al 150%. 

| FCBQ |