L'actual competició esportiva ha variat molt respecte fa 50 anys, els nivells d'exigència són cada vegada més alts i els temps de recuperació entre campionats són més curts. Això ha fet que els esportistes utilitzin ajudes alimentàries i ergogèniques per a millorar l'estat energètic, la recuperació de fatiga, la força, la resistència, etc. A banda de la dieta, també han augmentat el consum de suplements de vitamines, carbohidrats, proteïnes i, algunes, malauradament massa, substàncies nocives i prohibides dins del marc legal de la suplementació ergogènica esportiva.
Dopatge es considera aquella acció que incrementi el rendiment esportiu, comporti risc per a la salut de l'esportista i sigui contrària a l'esperit de l'esport. En el marc legal, està regulat en la llei orgànica i, com a conseqüències legals, contempla sancions administratives i penals.
Perquè es pot recórrer a aquest tipus d'accions nocives? L'efecte que l'esportista troba a l'ingerir o injectar-se una substància dopant no és més que augmentar artificalment el rendiment esportiu en ocasió de la participació en una competició o la recuperació inusual i escurçada en el temps després d'un gran esforç. En el cas del bàsquet, les necessitats sobretot van encarades a un increment de força, resistència al dolor, capacitat de salt i recuperació de la fatiga.
No obstant, la paraula dopatge no sempre va lligada al consum intencionat o conegut d'una substància prohibida. I és que també és dopatge el consum accidental o inadvertit, com és el cas del desconeixement de què porta un suplement o un fàrmac que no es faci servir per un motiu exclusivament mèdic. La relació amb professionals que ja han estat sancionats per haver participat en el dopatge d'altres esportistes també es considera dopatge positiu.
És important que quan se'ns ofereix el consum d'una suplementació o es vol començar a prendre-la, el primer que s'ha de fer és avaluar la seva necessitat i, per aquest motiu, cal consultar sempre amb un especialista i valorar el seu risc (de vegades, si no són marques legalitzades i es compren per internet o en botigues no autoritzades, poden estar contaminades amb substàncies nocives per a la nostra salut com els esteroids).
Si aquesta situació succeeix en un esportista amateur, el consum de fàrmacs associats a la pràctica esportiva podria anar enfocat no només al fet d'aconseguir ràpidament els resultats favorables sinó també a poder formar part d'algun equip semi professional o d'àmbit professional.
Actualment, a les nostres lligues federatives no es realitzen controls de dopatge en orina o sang doncs, segons la llei, només s'efectuen a les competicions estatals (ACB, LF, LEB, LF2 i EBA) però això no significa que no s'hagi de practicar un joc segur i responsable i, sobretot, net de substàncies nocives.
L'ús de medicaments que no estan indicats, per inexistència d'una patologia que justifiqui el seu consum, i l'ús de sumplements "miraculosos" de proteïnes es consideren dopatge. El consum d'aquestes substàncies es pot trobar en gimnasos i en lligues amateurs o de veterans, per tal de poder incrementar el rendiment esportiu sense gaire esforç, aprofitant l'efecte d'aquestes substàncies o, fins i tot, el consum d'alguna substància, com els derivats del cànnabis, en competició (que en lligues estatals està considerat dopatge). Una de les substàncies més utilitzades i nocives és l'ús d'anabolitzants.
En primer lloc, hem de tenir en compte que els anabolitzants són drogues que fan un efecte similar a la testosterona, hormona masculina. El seu ús resideix en obtenció de major rendiment esportiu ja que augmenten la massa muscular, redueixen el greix, augmenten la força i la resistència i disminueixen el temps de recuperació posterior a l'esforç.
Entre els efectes no desitjats per a la nostra salut a l'hora de consumir anabolitzants s'hi troba l'increment de risc d'atacs de cor. A més a més, en funció de l'edat i el sexe hi pot aparèixer irrupció d'acné o aturada del creixement (adolescents), masculinització, augment del cabell corporal, alteracions del cicle menstrual i atròfia de les mames (dones), i atròfia dels testicles, augment de l'agressivitat, disfunció renal i impotència sexual (homes). Per tant, és evident que no són substàncies que beneficien el nostre cos.
El decàleg del bon esportista assenyala que per arribar a ser-ho necessitem reflexes, agilitat, resistència a la fatiga, entrenament i no perdre els ànims. Per arribar-hi, el bon esportista no fa trampes (en cap sentit). El bon esportista, sobretot, intenta ser millor persona.
BQSalut és una de les àrees integrades dins de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ) i que té l’objectiu de reduir la sinistralitat en el Bàsquet Català mitjançant la formació i prevenció de lesions dels federats. Aquesta àrea compta amb la col·laboració externa de la metge especialista en medicina de l'esport, Dra. Sílvia Treviño, i des d'aquesta també es dóna suport a l'organització de xerrades i jornades, o es porten a terme altres projectes com el Programa de Detecció i Prevenció de Lesions (DPL). Aquest programa elabora protocols específics en funció del risc de cada jugador de patir una lesió, establert per edat, nivell, sexe i altres factors que poden influenciar en l'increment de lesions als nostres jugadors.
Si tens alguna consulta, pots fer-nos arribar un correu a l'adreça bqsalut@basquetcatala.cat! Més informació o consells BQSalut click aquí.
