Mentre Catalunya rep la visita aquests dies de les 'Nenes Valentes', les jugadores del Palestine Youth Club que es van convertir en el primer equip de bàsquet femení format en un camp de persones refugiades de Xatila, al sud de Beirut (Líban); Txell Feixas, autora del llibre Aliades (Ara Llibres) atén la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ) en una entrevista al periodista especialitzat en bàsquet, Àlex Gozalbo.
La vaig descobrir gràcies a una de les meves primeres cròniques com a corresponsal a l'Orient Mitjà. Quan vaig aterrar a Beirut ens van parlar d'un equip de bàsquet de nenes que hi havia al camp de persones refugiades de Xatila. A mi em sonava el camp per la matança de Sabra i Xatila, on van morir molts palestins a mans de la milícia falangista del Líban. Em va sorprendre que a un lloc que jo relacionava amb el dolor i la mort hi hagués nascut un equip de bàsquet femení. Només posar-hi un peu, ja vaig veure que era el pitjor camp de persones refugiades de tots. El paisatge és molt dur. És com una presó de ciment armat. No vaig veure dones perquè, si no tenen permís, han d'estar tancades a casa. L'impacte va ser gros. Que aparegués una iniciativa feminista com aquesta en un context de masclisme recalcitrant és un miracle. Com la majoria no té accés a la formació, són més vulnerables i manipulables. Em va explotar el cap de veure com en un escenari com aquest, tan patriarcal i masclista, amb unes violències estructurals tan arrelades, podia néixer una iniciativa tan potent. Era el primer equip de bàsquet femení no només de Xatila o Beirut sinó del Líban. Vaig tornar-hi moltes vegades i vam teixir moltes complicitats.
El Majdi Majzoub, un pintor de façanes, va crear el Palestine Youth Club per salvar la seva filla Razan d'un matrimoni infantil, un embaràs prematur, un fracàs escolar o les drogues. Al final ella va decidir anar per un altre camí, però ell ha aconseguit en els últims deu anys empoderar a través del bàsquet un grup de noies. Una de les seves condicions va ser imposar que les joves havien de continuar amb els seus estudis per poder entrenar. Amb aquest mètode ha empoderat més de 100 noies.
El cas de l'Amena, una de les noies, serveix per explicar com el bàsquet et pot canviar la vida. Ella no tenia cap futur. Anava de casa a l'escola i de l'escola a casa, sense poder sortir a jugar al carrer. Sempre estava tancada entre quatre parets. La violència estructural que patia a casa, on hi havia discussions constants, era molt evident i tan sols tenia ganes de fugir. A través del bàsquet va tenir l'oportunitat de sortir d'aquella presó de quatre parets. Gràcies a l'esport, es va empoderar, va conèixer els cossos de les seves companyes i com es lesionaven. Es va interessar per la fisioteràpia, va estudiar i es va acabar graduant. Ara és fisioterapeuta i, a més, fa d'entrenadora de les noves generacions. Abans no sabia què fer amb la seva vida i ara les noies a les quals entrena volen ser com ella. S'ha convertit en un referent.
El Majdi es va guanyar moltes animadversions. Quan les noies van entrenar per primer cop en un espai obert, es van apropar homes que cridaven, escopien, xiulaven i parlaven grollerament d'elles. L'entrenador es va trobar amb el recel de tothom i va rebre amenaces. Primer va anar casa per casa per convèncer els mateixos pares que no deixaven les seves filles trepitjar els carrers si no era amb un motiu concret. Havien d'autoritzar les seves filles per vestir-se amb màniga curta. A algunes famílies els hi explotava el cap. Després va haver de convèncer la societat perquè quan les noies van baixar al carrer van ser assetjades.
La primera idea era fer un conte il·lustrat. Després de l'èxit sorprenent de Dones valentes, un recull de 13 històries d'heroïnes anònimes a l'Orient Mitjà, l'editorial Ara Llibres em va proposar fer un conte il·lustrat. Em va venir la idea de l'equip de bàsquet, però vaig començar a patir ansietat perquè havia de blanquejar la duresa del que m'explicaven perquè el llibre fos apte per a nens. Pensava que em sentiria avergonyida de resumir tot el que m'havien explicat durant anys en cinc pàgines Word, que anirien acompanyades d'unes il·lustracions molt boniques. Vaig parlar amb l'editorial i els vaig proposar fer un llibre. M'ho van acceptar i, a partir d'aquell moment, vaig poder treballar amb molta més profunditat. El gran repte era saber si la història d'un equip de bàsquet aguantaria per sostenir un llibre, però em vaig adonar que al seu voltant hi havia moltes altres històries potents. On jo havia vist agonia, mort i foscor també hi havia llum, esperança i molta lluita. La història no anava només d'un equip de bàsquet sinó de la supervivència d'un grup de noies en un camp de persones refugiades.
Quan era petita jugava a bàsquet, però jo no vaig viure molt l'esport. Mai com ara m'havia adonat de la seva potència. El bàsquet té un poder transformador molt gran. Moltes de les jugadores em deien que el bàsquet els havia salvat la vida. Abans volien ser la millor esposa possible i ara aspiren a estudiar per poder tenir un futur millor. Em fascina com l'esport les empodera i les motiva per fer coses. A través del bàsquet han trobat la dignitat. A més, són molt bones jugadores. Tenen un nivell de competitivitat molt gran. Quan han vingut a Catalunya, volen ser respectades com un equip de bàsquet no com un grup de libaneses pobres.
El que han aconseguit elles és un exemple. El primer cop que vaig pujar a la cinquena planta on hi ha la pista de bàsquet, vaig veure nenes que no sabien què era jugar. Les nenes cridaven, rodolaven per terra i s'estiraven els cabells perquè no ho havien fet mai. Allà pots créixer sense saber què és jugar o què és somiar. Moltes noies pensaven que somiar era cosa d'homes. El canvi és possible. L'esport té molta importància en un camp de persones refugiades, però fins ara només era per a nois. Les noies esperaven dins de tendes de campanya o d'un edifici, ajudant les seves mares.
Encara estic desbordada perquè cada dia té molta intensitat. A diferència dels altres viatges que havien fet abans, estan fascinades de comprovar que gràcies a Aliades molta gent coneix la seva història. Hi ha nenes que porten escrits els seus noms als braços, els hi diuen valentes o heroïnes i es volen fer fotos amb elles. L'escalf que estan rebent els ajuda a entendre com són de poderoses. El que han viscut aquí els servirà per fer més grans els seus somnis i els seus projectes quan tornin a casa. És una experiència enriquidora per a les dues parts, ja que nosaltres també podem aprendre moltes coses d'elles.
Estic molt agraïda al món del bàsquet i a la Federació Catalana de Basquetbol en particular perquè el que estan fent és teixir aliances. La seva implicació va més enllà de les paraules. He vist com han acollit aquestes 'Nenes valentes' i com s'han interessat de cor per la seva situació. M'ha agradat molt veure com la rebuda no s'ha fet des de l'alliçonament sinó des d'una voluntat de tenir una mirada i una escolta molt activa. El més poderós ha estat veure com l'FCBQ escoltava per veure què pot aprendre d'aquesta iniciativa. Aquests dies he conegut amb detall la campanya #DemanaCanvi, que és molt potent i serveix de referència per a altres federacions que tenen una voluntat transformadora.
