La vida del gelidenc Sergi Oliva va fer un gir de 360 graus al 2014, quan els Sixers es van fixar en ell i el van incorporar d'analista. Allà va començar una apassionant aventura al bàsquet nord-americà que el va a dur a convertir-se en vicepresident d'estratègia del conjunt de Philadelphia.
Després de sis anys, aquesta temporada enceta una nova etapa als Utah Jazz, que l'han incorporat com a assistent del tècnic Quin Snyder. Amb els de Salt Lake City, Oliva s'ha convertit en el segon català a les banquetes de l'NBA, seguint l'estela del badaloní Jordi Fernández, al cos tècnic dels Denver Nuggets.
Sí. De petit vaig començar a l'escola Montcau, que participava al JESPE (Consell Esportiu del Penedès), a minibàsquet, i a partir d'aquí a les categories de formació del CE Gelida.
Gelida sempre ha estat un poble molt de bàsquet i això ho fa més proper i visible. Però la veritat, en aquell moment, hi vaig anar a parar perquè era el que feien els meus amics, i perquè era alt i massa tal·lós per a cap altre esport!
Vaig jugar al CE Gelida durant uns 20 anys, des de mini fins al Sènior a 2a Catalana. Després, un any al Masquefa a 3a, i 5 anys al CB Hortonenc, a sots-25, Territorial i 3a Catalana, com a entrenador-jugador, fins que vaig marxar cap als Estats Units. En defensa jugava de 5, però en atac no he estat mai massa amic de trepitjar la pintura...
Cap al 2001, el Carles Espinach, que havia agafat la Direcció Tècnica del CE Gelida, va voler revitalitzar el bàsquet de formació a Gelida, que s’havia anat perdent, i em va proposar d'agafar un dels equips de nova creació, un Infantil. Vaig entomar el repte, i des d'allí ha estat un no parar.
Vaig entrenar a Infantil, Cadet i Júnior al CE Gelida, i després Sots-21, Sots-25 i Sènior al CB Hortonenc, com a entrenador-jugador. He estat sempre molt afortunat amb els nois que he pogut entrenar, que han estat sempre disposats a fer el que els demanava, ni que fos a vegades fora del comú. Això es nota, i dia a dia, sobretot a nivell tàctic, em trobo ara en situacions en què l'experiència del que havíem provat o treballat a Gelida o Sant Llorenç es trasllada directament a l'alt nivell.
Els Sixers acabaven de contractar a Sam Hinkie com a General Manager i estava interessat en buscar un perfil que pogués dominar alhora qüestions tècniques/matemàtiques i qüestions de bàsquet. Vaig enviar el meu currículum online sense massa expectatives d'èxit, però vaig ser molt afortunat, es van fixar amb mi i em van oferir la possibilitat de parlar amb ells.
Com dius, hi vaig començar d'analista, construint sistemes d'avaluació de rendiment de jugadors per la direcció esportiva (draft, agència lliure, etc.). En els darrers quatre anys hi he dirigit el departament d'Anàlisi i Estratègia. En els darrers tres he estat també part del cos tècnic amb l'entrenador Brett Brown, i en els dos últims, part de la direcció esportiva amb el General Manager Elton Brand. En aquests sis anys he tingut la sort de poder tocar moltes tecles diferents i treballar amb molts professionals de molt alt nivell, tant a peu de pista com als despatxos.
M'han ajudat molt, però potser no tant d'una forma directa. La part que més valoro és l'atenció al detall que vaig desenvolupar durant el Doctorat, treballant amb l'Albert Atserias (UPC) en qüestions de Lògica i Complexitat Computacional. Treballar durant temps amb demostracions lògiques crec que t'obliga a desenvolupar precisió i creativitat, que són qualitats claus en el bàsquet! Tot i que popularment es relaciona tot això amb el món de l'estadística, la veritat és que jo no en sé massa. Això sí, he tingut la sort de poder contractar gent molt bona en aquests temes.
Em va sorprendre que el que es feia a pista fos molt més similar al que venia fent a Gelida i Sant Llorenç del que m'esperava. Els jugadors són més alts, més forts, més bons i hi ha situacions de joc que generen que no es donen a 3a Catalana (joc vertical) que obliguen a ajustar. Però fora d'això, te n'adones que el bàsquet és bàsquet, i amb tots els peròs, té els mateixos problemes i solucions a totes bandes.
Més enllà d'estar lluny de la família i els amics, la veritat és que el canvi més potent que vaig notar no va ser el de l'idioma o la cultura, sinó el d'anar del poble a la ciutat. Jo sóc molt de sortir a fer una volta a la muntanya i aquestes coses, i això d'estar rodejat de cotxes i edificis no ho he portat mai massa bé…
N'hi ha forces. El reglament n'és una clau, i acaba dictant quins estils de joc i jugadors són més efectius a cada lloc. A nivell defensiu, les decisions en la defensa del bloqueig directe determinen moltes diferències en el joc ofensiu dels equips. El nivell físic d'alguns jugadors d'aquí, que obliguen a ajustar defensivament de formes que no són habituals a Europa. El nombre de partits -i tot el que això suposa a nivell de preparació- n'acostumava a ser una altra, però mica a mica Europa ha anat recuperant terreny. I finalment, el nivell de recursos del que disposa cada equip per optimitzar el seu rendiment, de tot tipus.
El tècnic del Jazz, Quin Snyder, es va interessar per la feina que feia i va contactar amb mi a final d'aquesta temporada passada. Tot i que estava molt content a Philadelphia, ho vaig veure com una oportunitat per aprendre i créixer en diferents àrees, i fer-ho al costat d'un dels millors entrenadors del món. És difícil dir que no davant d'això.
Com a qualsevol altra, dues coses: poder contribuir al creixement i millora de l'equip, deixant-lo el màxim a punt per encarar els play-offs en les millors condicions. I alhora, aprendre tant com pugui d'en Quin i dels meus companys per seguir creixent a nivell personal.
La veritat és que, dins de l'excepcionalitat, som afortunats. L'NBA ha fet una gran feina aïllant els jugadors, sigui durant els mesos que vam passar a la bombolla de Disney World, o ara mateix quan viatgem. Comparat amb el que tothom està passant, que puguem seguir fent la nostra feina en aquestes condicions ens fa molt afortunats. Esperem que gràcies a aquestes mesures es pugui desenvolupar tot amb certa normalitat.
La veritat és que he tingut molta sort amb com m'han anat les coses aquí, així que de moment no ho he valorat seriosament. Però la terra crida…i segur que un moment o altre tornaré, amb ganes de seguir vinculat al bàsquet.
La veritat és que he tingut molta sort i tota aquesta experiència ha estat més o menys com un somni. Posar-hi destins, límits o etiquetes no serveix massa de res. Prefereixo pensar en seguir treballant i millorant cada dia. De moment ha anat bé així.
La veritat és que tenim una sort immensa a casa nostra amb com està estructurada la formació d'entrenadors, i cal reconèixer la feina que ha fet el Joan Cortés i els professors dels cursos de formació, en aquest sentit. Aquest tipus de formació no existeix al Estats Units a aquest nivell, i la preparació dels entrenadors de formació és molt més limitada. Després de veure com es fan les coses a molts llocs del món, Catalunya és sens dubte capdavantera en aquest sentit.
La capacitat per generar interès i, en conseqüència, ingressos, ha permès a la lliga créixer i als equips professionalitzar-se com mai. Aquí encara anem endarrere en aquest sentit: l'espectacle hi és, però no hi ha creixement sense generar aquest cercle virtuós.
