El passat 12 d’agost va morir en Marcel·lí Maneja i Granel, als 94 anys. Tenia el cap molt clar i una memòria envejable, que el feien un conversador amè, irònic i gratificant, amb un munt d’anècdotes inacabables.
Va néixer a L’Hospitalet de Llobregat al 1921. S’inicià en el basquetbol deixant el futbol perquè jugant de porter els xuts eren massa forts. Autodidacta i intuïtiu, va tenir clar que la preparació física era cabdal per la pràctica esportiva i desenvolupà una gran condició física, en la que sobresortia la seva capacitat de salt, l’agilitat i la rapidesa. En el bàsquet aviat desenvolupà una gran habilitat en el bot, driblar i fintar, amb un excepcional domini de pilota i visió del joc.
Totes aquestes condicions el portaren aviat a l’elit i a la internacionalitat.
Passador excepcional, mirar a un costat i passar a l’altre. Era el seu joc preferit. Moltes habilitats i jugades les desenvolupà als anys 40, molt abans que els de l’NBA.
Ala 19 anys, acabada la guerra, jugà en L’Hospitalet, guanyant al 1940 el Campionat de Catalunya i la "Copa del Generalísimo" (encara guardava la carta de felicitació del "Caudillo" signada "de su puño y letra"). Al 1941 va fitxar per l’Espanyol i després pel Centre Catòlic de L’Hospitalet, debutant amb la Selecció Catalana al 1942 i amb la Selecció Espanyola al 1943.
Al 1947 arriba al Joventut de Badalona, essent-ne capità i líder, i on va assolir el seu màxim nivell al costat d’un altre mite del bàsquet català, l’Eduard Kucharski. Fou la més històrica de les èpoques de la Penya, l’Huracà Verd, els hi deien, guanyant tot el que se’ls posava pel davant, com les Copes d’Espanya al 1948 i al 1953.
Sempre amb una cinta al cap, el seu joc evolucionà a millor i arribà a ser excepcional, sobretot com a passador, que era la faceta que més el satisfeia. L’assistència.
Al 1953, una lesió al menisc el decidí a retirar-se. Ja feia anys que compaginava jugar amb entrenar, ensenyant les noies de la Secció Femenina de L’Hospitalet i també els nois de l’UD Sants i el Tecla Sala. Però aviat s’adonà que entrenar no era lo seu.
No obstant deixar els llocs capdavanters, sempre va estar en contacte i relació amb la gent del bàsquet i bon coneixedor de tot el que s’esqueia en referència al mateix.
Marcel·lí Maneja, un home alegre, vital, entusiasta i de memòria excepcional, que ha estat un referent i ha deixat una empremta inesborrable en el nostre esport, que el recordarà sempre.
Fotos: Fundació del Bàsquet Català (FBC) i Solobasket.com
