El passat juliol de 2004, al "VII Campus d’Àrbitres de Bàsquet" organitzat per l’Escola i el Comité d’àrbitres de la Federació Catalana de Basquetbol, ens omplia de satisfacció, entre altres inmillorables tècnics, la compareixença de l’ex - àrbitre de la NBA Tomy Núñez.

En poc menys de 2 sessions ens va aleccionar sobre el seu “modus vivendi” i el seu “savoir faire” dins i fora d’una pista de bàsquet. Sis milions (6.000.000) de milles nordamericanes en 42 anys de professió donen per moltes anècdotes i experiencies educadores. Però allò que crec que més ens va atraure va ser la seva il.lusió i entusiasme a l’hora d’entendre, d’explicar i transmetre l’essència de l’esport del bàsquet.

Il.lusió: un factor del que no s’arriba a parlar o a escriure gaire però que sempre (diem sempre) inicia qualsevol procés de formació. Perque la il.lusió (la il.lusió per aprendre o la il.lusió per ensenyar) és una actitud, és una espurna que apropa molt i que transmet sempre afectivitat. L’afecte entre el conferenciant i l’oient, entre l’entrenador i el jugador, entre el mestre i el deixeble.

I partir de l’afecte es pot provocar el desenvolupament de la voluntat. Penso en els nens, en les nenes, en els adolescents i joves que estan aprenent bàsquet o que s’inicien a l’Escola d’àrbitres i que fugen a vegades de tot allò relacionat amb el deure i l’esforç.. . Però com canvien quan s’encenen sentiments positius com rebre el reconeixement dels pares, dels entrenadors, dels professors o companys, evitant a la vegada emocions negatives com l’avorriment o la por.

Així ho va fer el Tomy Nuñez: amb la seva il.lusió i afecte ens va motivar. A tot allò va eludir sempre tota visió negativa de l’arbitratge i del joc del bàsquet. Va plantejar les dificultats com un sol repte, amb un clar desig d’aprofitar al màxim les possibilitats de cadascun de nosaltres. (“Orgull i dignitat, amb respecte” ens advertia).

I ens va premiar no només pels nostres coneixements sinó per la nostra actitut i treball setmanal, diari... Valors com la sinceritat, la constància, l’interés i l’ajuda als companys, la puntualitat fins i tot.. ens va personalitzar, ens va saber valorar en funció del nostre esforç, reconeixent els mèrits de companys que dediquen molt de temps (més que jo malgrat no vulgui) per a què petits o grans detalls i serveis funcionin en la complexitat d’una organització com la del nostre Comité i Escola d’àrbitres. Va elevar la nostra autoestima i va escampar seguretat.

I en el punt final del seu model d’arbitratge, mestís, llatí i anglosaxó a l’hora, ens va premiar amb cent imatges, fotografies recollides en infinitats de partits. Ell amb Michael Jordan, Jack Nicholson, rebent protestes del Larry Bird (“al meu responsable li vaig dir que em vaig sentir més còmode parlant amb ell que sacionant-lo amb una tècnica” ens deia Tomy Núñez) etc... un veritable impacte visual, molt atraient, molt entenedor, molt educador.

I aquest és un altre factor que crec determinant pel desenvolupament d’aquest esport: l’educació visual, el llenguatge visual. En l’inici del segle XXI hem d’afirmar que aquest és el llenguatge instrumental de les actuals i futures generacions, i el Tomy ho sabia. En un audiovisual personal que va durar el temps d’escoltar la cançó que l’acompanyava de “My way” de Frank Sinatra, es descrivia amb imatges senzilles, fins i tot familiars. Va ser Pura Educació Visual.

I la NBA reconeix estretament que les imatges, allò visual, els mitjans audiovisuals, els mass media, fonamenten el seu arrelament actual i futur. Més punts de vista d’una jugada, més càmeres resseguint una estratègia i més imatges per a la formació dels seus jugadors, entrenadors o jutges. Per aquest motiu és un absolut encert arribar, per la Federació Catalana de Bàsquetbol i per part del seu Comité i Escola d’Àrbitres, a atrevir-se a editar un seguit de jugades escollides en CD-Rom com a guia pel criteri arbitral de la present temporada. I és per aquest motiu i recull, potser cassolà, que tant aprop hem trobat els equips i els companys que es veuen, on ens hem reconegut i on ens reconeixerem potser més que visualitzant DVDs acuradíssims de lligues nord-americanes, un pèl allunyades del nostre dia a dia.

Però si per l’àrbitre disposem d’un gran nombre de vídeos formatius (“els vídeos no menteixen” ens indicava el Tomy), no és aquest el cas pel jugador o jugadora de club que s’està formant. No és un mètode habitual per aquest nivell d’aprenentatge.

El Xavier Rodríguez, director tècnic de la FCB, advertia al mateix Campus que hi ha jugadors i jugadores de molts tipus i classes, alguns d’ells “incapaços de reproduir a la pista un gràfic de pissarra del seu entrenador”. I no és d’estranyar. Potser no és aquest el millor lloc per la reivindicació però la presencia d’una educació visual amb mitjans de pes i qualitat als plans d’estudi actuals, en la formació integral del ciutadà d’aquest segle, s’ha anat reduint sistemàticament a uns pobres nivells tant a secundària com a batxillerat, i per tant de la formació intel.lectual integral actual. Si no hi ha lloc per descobrir, reflexionar i produir els fonaments del llenguatge visual en els estudis de les i dels nostres joves, no podem exigir que molts participants en el nostre esport no reconeguin una jugada dibuixada en una pissarra. Curiosa incongruència.

Aquells paranys han de ser advertits als entrenaments i a la pista, i amb previsió, iniciatives i materials tant encertats com els de l’Escola i Comité d’Àrbitres de la FCB s’han d’aprofitar i visionar. Perquè el poder de la imatge no es pot ni es podrà negar davant dels nostres jugadors o àrbitres, i no hi ha ningú que no entengui una jugada filmada i projectada en una pantalla. I si afegim il.lusió i afectivitat, la motivació arriba sola.

Al darrer Campus es va atendre a la Il.lusió, a la Motivació i a l’Educació Visual, a aquells recordatoris que a l’hora d’actuar a la pista de bàsquet t’ajuden a reconèixer i a reaccionar (en una catàrsi mental d’imatges ja vistes) adientment i de forma puntual com se’t demana o t’autoexigeixes.

És fàcil, doncs, respondre a la confidència que amicablement ens feia el nostre Director Tècnic, en Joan Carles Mitjana, en una darrera reunió de coordinació d’àrbitres quan es sorprenia que amb la extenssísima oferta d’activitats d’esbarjo que hi ha en l’actualitat èrem l’esport que més creixia en nombre de participants i federats. Crec, i ell ho sap, que això es dóna gràcies que les accions d’aquest tipus, i de tots els participants en aquest esport, entitats i estaments temporada rera temporada, s’encaminen cada vegada més a oferir una qualitat màxima a les pistes, a oferir els fonaments bàsics del concepte d’esportivitat. El Comité d’Àrbitres i la seva Escola estan per aquesta tasca.

Gràcies Alan Richarson, Tomy Núñez, Xavier Rodríguez, Manel Guillem, Costas Rigas, Jaume Andreu, Eduard Portela, Jordi Bertomeu i Pedro Martínez per la vostra il.lusió.

Manel Peralta
Àrbitre de la Federació Catalana de Basquetbol