Per a molts, el bàsquet comença i acaba a la pista. Però darrere de cada partit, assegudes discretament a la taula d’anotadors, hi ha persones com l’Anna Tortellà Muns (Barcelona, 8/6/1969), exemples de compromís i professionalitat. Figures que, des de la discreció, fan que l’esport funcioni.

Durant tres dècades, l'Anna Tortellà ha estat una presència constant i discreta a les màximes categories del bàsquet català, espanyol i europeu. Com a auxiliar de taula, ha estat l'encarregada de controlar el temps, registrar les estadístiques i assegurar que cada partit es desenvolupés sense entrebancs. Una tasca sovint invisible per al gran públic, però fonamental per al bon funcionament dels partits. 

La seva trajectòria, que es va tancar el 8 de maig de 2024 al Palau Blaugrana, en un Barça-Olympiacós d’Eurolliga, és un recordatori del valor de tots aquells que, des de la segona línia, són imprescindibles per a l’èxit col·lectiu. Un camí que ha deixat empremta i que li va valer la Medalla d'Argent de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ).

L’afició de l’Anna Tortellà pel bàsquet es va encendre a l’Escola Barcelona, al barri de Les Corts, quan una activitat extraescolar la va portar a formar part d’un equip de minibàsquet amb les seves amigues. D’allà va passar a l’Associació Esportiva Les Corts, embrió del que avui és el Club Joventut Les Corts. Com a jugadora va arribar fins a la categoria júnior, amb entrenadores de referència com Pepa Soler, i més endavant va vestir les samarretes del CB L'Hospitalet i el Grup Barna en etapa sènior. 

També va exercir com a entrenadora, arribant fins i tot a disputar algun Campionat d’Espanya. No obstant això, quan va acabar els seus estudis universitaris —és llicenciada en Educació Física per l’INEFC— va decidir deixar de jugar i entrenar.

Ben aviat, però, va reprendre el seu vincle amb el bàsquet, tot i que des d’un paper ben diferent. “El bàsquet s’havia convertit en una part molt important de la meva vida i em costava acceptar que ja no hi estava vinculada. Llavors, el meu germà Marc, que era àrbitre, em va suggerir que provés com a auxiliar de taula. L’octubre de 1994 em vaig apuntar al curs corresponent. Vaig tenir com a professor l’Ernest Martínez Palet i vaig començar a veure el bàsquet des d’una altra perspectiva que em va enganxar moltíssim”, recorda.

El seu primer partit com a auxiliar va ser un júnior masculí a les pistes descobertes del CE Laietà. “Tot i haver jugat i entrenat durant molts anys, recordo els nervis abans de sortir de casa aquell dia i la il·lusió per afrontar aquesta nova tasca. Reconec que haver estat jugadora i entrenadora m’ajudava, sobretot pel coneixement del reglament i per entendre el joc, però la feina d’auxiliar és tan diferent que, durant els primers partits, em sentia molt novata.”

Poc a poc, però, va anar ascendint fins a arribar a l’elit, primer a l’ACB i, posteriorment, a l’Eurolliga. “Haver participat en partits amb els millors jugadors nacionals, europeus i nord-americans al llarg de dues dècades és un somni que mai m'hauria imaginat viure. Estic molt agraïda a totes les persones del Comitè d’Àrbitres que, amb les seves designacions, han fet possible que pogués gaudir de totes aquestes experiències”, explica.

El seu millor moment? La Final a Quatre de l’Eurolliga que es va fer el 2011 a Barcelona, al Palau Sant Jordi. “Al veure la designació recordo una emoció molt gran, estava a casa i l’alegria va ser immensa, ho recordo com un dels moments més bonics viscuts. En moments així agraeixes el suport que t’han donat amics i sobretot la família, i totes les persones que han confiat en la teva feina”. També recorda especialment el duel amistós de pretemporada entre el Barça i Los Angeles Lakers de l’any 2010, jugat també al Sant Jordi amb victòria blaugrana (92-88).  

Per a Anna Tortellà, la clau per ser un bon auxiliar de taula comença amb la passió pel que es fa. “El primer de tot és tenir il·lusió per fer-ho i ser un enamorat del bàsquet”, afirma. Però també destaca la importància de mantenir una actitud oberta i receptiva: “Cal tenir ganes d’aprendre de tots els companys per seguir millorant.”

Ara bé, si hi ha una qualitat que, segons ella, marca la diferència per arribar al màxim nivell, és la rapidesa de reflexos. “La diferència està en com es resolen les possibles errades que poden aparèixer. Quan el partit va bé, tothom sap estar. Però quan falla un aparell, quan hi ha alguna cosa que no surt bé, és quan un bon auxiliar de taula ha de saber reaccionar ràpid i bé, amb la mínima incidència en el partit”. 

En aquest sentit, recorda un Penya-Madrid amb Aíto García Reneses a la banqueta verd-i-negra, on tot es va torçar: “Feia poc que s’havia començat a utilitzar la tauleta digital i, en un moment clau, amb el marcador ajustat, en marcar una cistella em va saltar un error. Ho vaig tornar a provar i la pantalla es va omplir de requadres d’error. Vaig avisar ràpidament el comissari, que era l’Òscar Carod, i vam aturar el partit. Ell em va dir amb calma: Cap problema, traiem el pen drive, fem una còpia en paper i continuem. Però quan vaig portar el dispositiu als estadístics, em van dir que no s’havia guardat res. El pavelló cridava perquè es reprengués el joc, i jo li vaig dir a l’Òscar: Dóna’m una acta en blanc i continuo com sigui. I així va ser. Vaig reprendre el partit apuntant només els dorsals dels jugadors i guiant-me pel marcador general. Tot va acabar bé, però vam suar molt”.

Tot i aquest mal tràngol, té clar que l’ús de les noves tecnologies ha revolucionat en positiu la tasca dels auxiliars de taula:  “Jo sóc de l’època de bolígraf i paper, però haig de dir que la tauleta és una meravella. La introducció de les dades és molt més ràpida, es pot corregir molt millor, i a més amplia tot el tema estadístic. Abans es portava un registre de faltes, punts i temps morts a mà i prou. Actualment pots tenir percentatges de tirs encistellats/fallats, etc”.

Per a Anna Tortellà, la feina de l’auxiliar de taula continua sent una gran desconeguda: “Som una figura que sovint no es té gaire en compte. En un partit pots sentir que un jugador o una entrenadora han fet un gran paper, o que l’equip arbitral ha estat encertat o no. Però... quan s’ha sentit a dir que els auxiliars de taula han fet un bon partit?” reflexiona.

I afegeix: “Només se’ns esmenta si hi ha una errada. Però si en un partit hi ha hagut deu accions complicades de control del rellotge de 24 segons i totes s’han resolt bé, ningú ho destaca. La nostra feina és invisible quan es fa bé, i només es veu quan alguna cosa falla.”

Amb serenitat i passió, Tortellà reivindica un reconeixement que, malauradament, sovint només arriba en l’àmbit personal: “El reconeixement ens el fem nosaltres mateixos. I, sobretot, el més gran el trobem a casa, amb la família. Ens passem tots els caps de setmana amb la motxilla a l’esquena, anant a partits. Ens encanta, però també deixem parella i fills a casa, i això s’ha de saber portar. Per això, com deia anteriorment, per ser auxiliar de taula el primer que cal és estar enamorat d’aquest esport.”