"El bàsquet m'ho ha donat tot. La persona que sóc, els valors, l'educació, els meus amics, la meva parella i família, tot ha vingut gràcies al bàsquet". Sonia Pascual Muro (Barcelona, 31/03/1983) és un exemple de dedicació i passió per l'esport de la cistella, inspirant a les noves generacions amb el seu compromís tant dins com fora de la pista. És l'ànima del club Vilabàsquet Viladecans, club que ha contribuït a construir des de la seva fundació l'any 1998 i on duu 27 anys. Actualment, amb 42 anys, continua en actiu com a jugadora del primer equip a la Lliga Femenina 2 i des de l'any 2020 també és la presidenta de l'entitat, tasques que compagina amb la seva feina a l'Escola Goar de Viladecans, on és tutora de primer de primària i professora d'educació física de cicle inicial.
Els seus primers passos amb una pilota van arribar a l'escola Jacme March de Gavà. "Sóc la petita de sis germans, era una nena molt moguda i estava apuntada a totes les extraescolars del món”, recorda amb un somriure. Però va ser la seva germana Montse qui va marcar el seu destí: "Ella feia bàsquet i en aquells temps jo volia fer tot el que feia ella”. Després de l'escola, en edat preinfantil, va jugar a la UE Sant Gabriel de Viladecans, on va estar dues temporades abans d'aterrar al club que s'ha convertit en la seva segona casa: el Vilabàsquet Viladecans.
Hi va arribar el mateix any de la seva fundació i, gairebé tres dècades després, continua defensant la samarreta blava amb la mateixa il·lusió que el primer dia. Acumula 24 temporades al primer equip i pot presumir d'haver jugat més de 300 partits a la Lliga Femenina 2: "He tingut el privilegi de formar part del primer equip des que vaig ser sènior de primer any. Durant tot aquest temps hem disputat diverses fases d’ascens i he pogut gaudir d’un bàsquet d’alt nivell, alhora que ho feia en família, al club de casa. No puc demanar més”.
Des del 2020 també és la presidenta de l'entitat, agafant el relleu de Francisco Chacón, fundador del club. Un repte que va acceptar amb il·lusió i responsabilitat, i amb la voluntat de continuar amb els valors i la filosofia d'un projecte familiar però alhora competitiu. "No només volem formar jugadors i jugadores, sinó també persones, i estar al seu costat tant en els bons com els mals moments”. Amb 27 equips, el club és avui una peça clau del teixit esportiu i associatiu de Viladecans, i Sonia Pascual hi té una presència constant: "No sóc una presidenta d’oficina. M’agrada trepitjar pista i viure el dia a dia del club i de la seva gent”.
Durant el seu primer any com a presidenta, també va assumir el repte d'entrenar un equip infantil de primer any. A final de curs, però, va haver de deixar-ho. "Era entrenar o jugar. Fent de presidenta no podia amb tot: la família, la feina... i vaig apostar per seguir jugant". Quan penjarà les botes? La pregunta sobrevola la conversa i ella mateixa reconeix que, per primer cop, comença a plantejar-s'ho seriosament: "Fins ara sempre tenia clar que volia una temporada més, assumint el rol que toqués. Però aquest any és el primer cop que em plantejo plegar. El cor i el cap em diuen que sí, que segueixi, però el cos ja no tant... El que tinc clar és que, si continuo, és perquè estic segura que puc ajudar l'equip”.
Al costat del bàsquet, la formació és la seva altra gran passió, tasca que exerceix a l'Escola Goar de Viladecans: "Posar el meu granet de sorra en l'educació i el creixement dels nens i nenes m’omple molt. Sempre dic als pares que els ensenyaré a llegir i escriure, però sobretot el que vull és ajudar-los a ser bones persones, amb valors".
El bàsquet i l'escola l'han convertida, sense pretendre-ho, en una persona referent per a moltes nenes de Viladecans. Un fet que, tot i no haver estat pas buscat, l'enorgulleix. "Moltes em coneixen perquè fa molts anys que jugo aquí i si puc ajudar a donar visibilitat a l’esport femení, doncs ho faig amb molt de gust". Aquesta implicació va més enllà del seu club i Sonia Pascual també forma part de la Comissió del Bàsquet Femení de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ), per avançar cap a la plena equitat dins i fora de les pistes. "Des que vaig començar a jugar fins ara les coses han canviat, però en molts aspectes, com en la visibilitat als mitjans o en els salaris, l’esport femení encara està molt lluny del masculí. Hem de seguir fent passes endavant”.
