La unió fa la força, molt més que un eslògan per la febre bisbalenca, que s'extén més enllà d'una brillant fase regular al Grup 1. L'equip entrenat per Joan Ferrer ha aconseguit forjar un sentiment febril i una càlida comunió, imprescindible, amb una afició que ha omplert de soca-rel cada tarda de dissabte a un empetitit Pavelló Municipal. Un intangible desorbitat que té un preu palpable: una històrica classificació, impensable a mitjans de desembre quan presentaven un registre d'1-4 com a locals. Des de llavors i fent mans i mànigues en un pit a pit de nivell amb un lloable CEB Girona, han acumulat un 8-0 que ha propulsat l'acceleració d'un vaixell mutat a transatlàntic. Tot i que els del Ramon Sitjà van agafar la paella pel mànec a dues tongades del final, els vermell-i-negres van seguir creient i van acabar tallant el bacallà en un endolcit i poètic final, signant el passaport per als 1/4 a La Nau a hora horada.
Els empordanesos hi arriben convençuts de continuar sorprenent i de seguir meravellant com ho han fet durant 26 jornades, adoptant una quimèrica quarta plaça quan tot just es compleix un any del seu ascens (i retorn) a l'elit del bàsquet català. Sense pressió però amb una il·lusió desbordant que els converteix en un convidat d'excepció per un recent ascendit que buscava salvar-se com a primer objectiu. Amb humilitat però sense temor, els vermell-i-negres han anat cremant etapes i fent mèrits per picar el crostó a les potències del G1 i atansar la seva primera fase final a Copa, previ guió de pel·lícula amb final feliç.
Treure d'un aparent defecte una virtut i crear un bloc compacte, on la química ha estat possiblement un soci d'honor de factor diferencial. Una fórmula de l'èxit més sonor que ha aplicat de manera fantàstica el tècnic Ferrer, amb el jove planter de jugadors que van pujar el curs passat des de la 1a C.Catalana. Un salt de qualitat que podria arribar fàcilment a provocar vertigen. Però la cojuntura no va fer res més que motivar els de La Bisbal, on l'explosió fulgurant de Joan Òdena i la consolidació absoluta d'Axel Poch ha format un sucós tàndem per aguantar la mirada a qualsevol rival. La joia de la corona va ser el fitxatge d'un colossal Terry Hopewell (2n màxim anotador del G1 i màxima expressió de la consistència) que els va venir com anell al dit, l'ancoratge definitiu per equilibrar la producció anotadora autòctona i descarregar l'americà de tot el pes ofensiu. Plenament adaptat a la vida empordanesa i a la cultura basquetbolísta local, el seu sacrifici començarà com a mirall defensiu per mirar d'aturar l'àgil producció ofensiva del joc interior badaloní, amb Pedro Cuesta com a mina daurada.
D'aquesta forma, i amb una bateria de jugadors amb potencial, els del Baix Empordà han passat a ser menys previsibles i, per tant, més difícils de frenar. La bona defensa coral, la ràpidesa en les transicions després de rebot defensiu o recuperació i el llançament exterior defineixen un conjunt que somia en gran i que no té pensat despertar aviat. S'enfronten a l'eliminatòria dues bones defenses (la de La Bisbal és la 3a millor del G1) i dos quadres en plenitud de facultats i en òptim rodatge. Els bisbalencs presenten una seqüència de 7 guanys als últims 8 partits. D'afegitó, les flamants victòries contra el Lliçà (67-68) i els de Girona (66-63) donen ales per afrontar un possible final ajustat contra el líder del G2.
