Excel·lent. Un grup de jugadores que, en general, són petites físicament, van competir al més alt nivell vers equips molt superiors en aquest aspecte, superant aquest handicap amb una actitud defensiva enorme i una intensitat en atac i en el rebot ofensiu molt alta (vam aconseguir una mitjana de 80 tirs per partit i, contra Balears, vam arribar a superar els 100!). Això és el que ens va permetre plantar cara a aquests equips i superar-los malgrat no ser un equip amb molta capacitat d’anotació des del perímetre. Com he repetit molts cops aquests dies, les nenes han estat brutals, tant dins com fora de la pista, amb un comportament exemplar.
L’equip va saber sobreposar-se a un mal partit en atac contra Madrid a la primera fase per encarar els partits contra València (que ens donava l’accés a la semifinal) i contra Canàries (per arribar a la final) de forma òptima i posant tot l’esforç, actitud i talent individual al servei de la Selecció. La intensitat defensiva de la final ens va portar a igualar un partit on competíem contra un rival molt físic i emportar-nos, en els darrers instants, la recompensa a tot el treball que han fet les jugadores durant tots els mesos de preparació.
Em prendré la llibertat de posar-ne dues: hiperactivitat i solidaritat. Un equip tan tranquil fora de la pista i la capacitat que tenien per estar a tot arreu en defensa i multiplicar-se per arribar allà on no arribava alguna companya!.
La veritat és que molts: la cara de felicitat de les jugadores en acabar cada partit i, a mesura que anàvem assolint les semifinals, la final i, per acabar, l’or; les expressions i manifestacions d’alegria que posaven la cirereta final a tot el treball començat un any abans. La capacitat per aixecar-se després de la derrota contra Madrid. El gran ambient viscut entre les quatre Seleccions Catalanes durant tot el campionat... També amb tot el suport que vam tenir dia rere dia, no només a la grada (espectacular) sinó tot el que ens arribava des de Catalunya. Un gran moment va ser l’abraçada final amb les noies, quantes emocions alliberades, així com el moment en que el Pere, la Laura, el Jordi i jo mateix ens abraçàvem, també, en acabar la final. També em quedo amb un altre moment que ens va donar la nostra afició, els pares mares, familiars i amics que ens van acompanyar en tot moment: Quan les nostres jugadores estaven canviant-se al vestidor abans de la final, es van posar de peu per aplaudir esportivament Madrid quan feia la seva entrada a la pista per, després, començar-nos a animar a nosaltres: ESPECTACULARS!
Si m’ho permeteu, voldria agrair a tota la gent que ha fet possible aquest campionat i que hi poguéssim ser, esperant no deixar-me ningú! En primer lloc, a totes les jugadores que han format part del procés; a tots els seus entrenadors i clubs, sense els quals res d’això seria possible; a les famílies i amics que ens han acompanyat entrenament rere entrenament i partit rere partit; al Xavi Rodríguez, el Ricard Daura, el Xavi Valls i la Josefina Pèlachs, per tot el suport i la confiança; a l’Isaac Pujol i el Lluís Vergés pel seu mestratge i amistat; a l’Isra, al Ferran Aril, a l’Eli Novell, a la Sara González, l’Olga del Rio, a l'Enric Gonzàlez i a la resta de seleccionadors i equips tècnics de les seleccions; al Joan López i el Fredy; al Javi Ezpeleta i al Toni Valderrama, sempre a l’ombra, per la seva impressionant tasca i, sobretot, al Ferran, Jacob, Mario, Anna, Pere, Laura, Jordi i Cris, per tot el què m’heu donat des que ens coneixem, MAI POSSIBLE SENSE VOSALTRES! I, evidentment, a aquest EQUIP de jugadores que són les veritables ànimes de tota aquesta història i que han demostrat el que els vam demanar des del primer dia, que fossin grans persones, GRÀCIES!
Fotos: Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ)
