Fa uns dies vaig assistir a una xerrada sobre un estudi realitzat per la Universitat d'Estocolm, que tractava al voltant dels motius dels conflictes que es generen en els esports en equip.

Va ser molt interessant, i més si tenim en compte que es va realitzar sobre una població escandinava, normalment de sang menys calent que la mediterrània o latina.

M'he basat en aquesta xerrada i en la meva experiència de 28 anys en les diferents facetes del món del bàsquet (com a jugador, entrenador, àrbitre i directiu), per analitzar alguns aspectes que el nostre bàsquet té en comú amb els resultats del citat estudi.

1-La meva idea de l'arbitratge

Els àrbitres no anglosaxons tenen sovint els seus propis criteris sobre les normes que s'han d'aplicar relacionats amb la conducta.

El correcte, no obstant, és no exercir una opinió sobre el nivell d'apreciació dels fets i aplicar les normes tal i com el nostre responsable ens ha indicat. Del contrari, aquestes opinions generen diferències de criteri en la presa de decisions, de difícil comprensió per a tots aquells que les observen.

La no unificació de criteris fa que, davant una mateixa situació, es decideixin sancions diferents, el que constituiex una gran amenaça a l'hora de marcar una línia d'arbitratge coherent i consistent.

La unificació de criteris real es basa en la no existència dels individuals.

2-Agressivitat

Si l'agressivitat dels participants (jugadors / entrenadors) no es talla de forma correcta, reglamentària i oportuna, generarà una dinàmica de partit difícil de dirigir. És aleshores quan les decisions arbitrals surten de l'àmbit tècnic per entrar en el del comportament, i on la subjectivitat i els diferents punts de vista entren en joc.

El fet de no arribar als objectius esportius en un encontre produeix una frustració difícil de controlar. Algunes vegades, aquesta frustració es converteix en agressivitat, verbal o física, sobre els contraris o els àrbitres.

En altres ocasions, l'agressivitat ve determinada per causes anteriors, difícils d'avaluar pels àrbitres, que no coneixen normalment els antecedents: rivalitats històriques entre entitats, jugadors, o inclús jugadors o entrenadors que canvien d'equip però mantenen l'hostilitat amb els mateixos jugadors/entrenadors.

Les reaccions davant la frustració de no arribar a l'objectiu desitjat poden ser molt diverses en cada cas. El fet d'acceptar el resultat de qualsevol joc, entre d'altres coses perquè l'atzar sempre és part del mateix, ha de ser un hàbit adquirit, una conducta transmesa pels entrenadors i formadors als joves esportistes. Culpar a la resta sistemàticament (àrbitres, contraris, públic, instal·lacions...) és el més fàcil davant una derrota; tots ho llegim a la premsa esportiva els caps de setmana i els dilluns.

L'acceptació de la derrota, de l'errada o de la pròpia limitació individual o col·lectiva, ha d'estar en el decàleg de tot bon esportista. La postura de culpar a d'altres de tot pot convertir-se en un hàbit difícil de corregir i en una font de problemes més grans.

L'agressivitat també pot generar-se en sentit contrari, és a dir, des de l'equip arbitral cap als participants. Aquests es troben aleshores desprotegits i indefensos, i responen a l'agressió augmentant el nivell de protestes i dificultant més la tasca arbitral en l'encontre.

A les diverses competicions de bàsquet, el més habitual és que els participants (jugadors, entrenadors) i àrbitres provinguin de diferents autonomies, països o continents, amb cultures i comportaments diferents. Aquesta diversitat cultural pot ser causa de conflicte, quan els hàbits i maneres d'actuar particulars es confonguin amb accions agressives.

Els jugadors poden sentir-se agredits no només per les accions físiques sinó també per allò que ells poden entendre com a discriminacions o tractes diferents. Els àrbitres han de saber conviure amb totes aquestes variables per tal de poder portar amb el "vent favorable" el partit.

La templança i la calma són bones companyes per a poder resoldre els conflictes per excés d'agressivitat en qualsevol encontre o activitat esportiva. Del contrari, el desconcert i la manca de confiança seran els companys de l'actuació arbitral.

3-Veure les situacions des de diferents angles

Una situació pot semblar diferent pels que estan observant, en funció de l'angle de visió o de la posició des d'on es va observar.

La diferència de profunditat i de volums ens pot "enganyar". El que s'ha vist, o el que es creu que s'ha vist, és la veritat per al que ho defensa, i pot portar la defensa d'allò fins a l'extrem màxim, sense parar-se a reflexionar que potser la seva observació no ha estat la més correcta.

A les pròpies imatges d'una situació de partit per TV, dos càmeres o angles diferents poden donar dues visions distintes i inclús oposades de la mateixa jugada.

També diferents persones poden haver percebut una mateixa situació de forma molt diferent, de la mateixa manera que diversos testimonis d'un accident de tràfic el descriuen de formes molt diferents, tot pensant cadascú que el que ha vist és l'única versió real.

Durant un partit s'ha d'entendre i estar preparat per les diferents versions que poden tenir els participants davant qualsevol acció, tot i que els àrbitres normalment haurien d'estar en la millor posició. Hi ha una frase que sempre repeteixo en tots els cursos d'àrbitres: "sense una posició bona, no hi ha una decisió bona". S'ha de fer reflexionar, sense alterar-se, als participants sobre aquestes possibles diferències visuals.

4-Percepció objectiva

No saber detectar els jugadors líders de cada equip és sens dubte un altre dels problemes que generen conflictes durant un encontre. Identificar-los és vital per a mantenir a la resta de l'equip en el nivell de conducta desitjable.

La major experiència arbitral ajuda a detectar-los i a comunicar-se amb ells.

S'ha de saber portar-los i intentar relacionar-se de forma positiva amb ells. El líder té més influència sobre els seus companys que inclús el propi entrenador, i és capaç de desnivellar una situació, i convertir un partit fàcil en difícil, i al contrari.

Els líders són seguits tant dins com fora de la pista. Si el líder és correcte, l'equip també ho és. Si el líder perd el control, l'equip serà difícil de controlar.

Els àrbitres més experimentats tenen suficients arguments i informacions de quasi tots els jugadors de les lligues, per poder saber en cada moment com tractar-los.

Algunes vegades, només acceptant que s'ha comés una errada arbitral en una jugada davant el líder és suficient per a què la resposta de tot l'equip sigui positiva. Aquesta és una bona forma de prevenir conflictes, perquè si el líder comença un enfrontament, tot l'equip el seguirà, i el control del partit serà difícil de recuperar.

Pel contrari, el líder sol té la capacitat de calmar les accions, no només la dels seus companys sinó del públic. Jo recordo un partit a Grècia, en el que Fassoulas, gran jugador i líder del seu equip, tal com s'estava posant l'encontre, va demanar dirigir-se al públic i participants. Gràcies a la seva intervenció, vam poder seguir el partit dins d'uns paràmetres normals d'esportivitat. Ningú sap el que podia haver passat si no hagués intervingut aquell jugador.

Els enfrontaments o discusions amb aquest perfil de jugador generen en els àrbitres un sentiment de frustració per no haver pogut resoldre la situació i produeix, en conseqüència, un pensament negatiu, pèrdua de concentració i augment en el nivell d'errades.

5-Llenguatge del cos

En el regne animal, una sèrie de rituals realitzats amb el cos, transmeten perfectament el missatge que es vol comunicar.

En el cas dels humans passa el mateix. Un moviment amb les mans, o de la cara, reflecteix l'estat d'ànim de l'individu, sense necessitat de dir res. En l'àmbit de l'arbitratge, un gest pot reflectir la resposta a una situació anterior. I les possibilitats són moltíssimes, ja que les persones són capaces de mostrar més d'un milió de gestos distints.

Per aquest motiu, els àrbitres han d'aprendre a controlar tots els seus gestos, perquè amb ells, de forma voluntària o involuntària, estan enviant un missatge; si aquests són positius, la reacció també ho serà, i no hi haurà conseqüències. Però en el cas contrari, poden ocasionar seriosos problemes al llarg del partit.

Algunes vegades, el fet de somriure després d'un comentari d'un entrenador o jugador ajuda a millorar la relació durant l'encontre.

El llenguatge corporal no només reflecteix el que es diu, sinó la forma en què es diu; en definitiva, transmet sentiments i actituds.

Està comprovat que aquells joves que no saben comunicar-se, ja sigui verbalment o corporalment, tenen menys possibilitats de triomfar en qualsevol àmbit de la vida.

Per tant, aquells àrbitres que transmeten missatges gestuals negatius, provocatius o agressius, generen accions i respostes contràries a les desitjades per qualsevol àrbitre durant un partit.

Quan els àrbitres de futbol mostren una targeta, la seva agressivitat és evident i el seu missatge és negatiu. El comportament i els gestos han d'evitar els estereotips autoritaris (no s'ha d'actuar com un sargent).

Habitualment, aquestes respostes es tradueixen en situacions difícils de resoldre al camp de joc i, com a conseqüència, els àrbitres es veuen obligats a prendre mesures dràstiques que no fan més que augmentar la tensió, i inclús provocar situacions extremes.

La comunicació verbal i no verbal han de ser complementàries i transmetre el mateix missatge, per a no generar dubtes en el receptor. En ocasions, emisor i receptor marquen, amb els seus gestos, el seu territori, com fan els animals. Quan això passa, s'ha de respectar al màxim; doncs traspassar aquest territori provocarà greus problemes en la relació entre ambdos.

Tot fent un resum, cal dir que els àrbitres han de controlar el seu llenguatge corporal i buscar en aquest una ajuda per transmetre els missatges amb més poder i força, per tal de dirigir el partit sense alteracions.

Joan Carles Mitjana
Director Tècnic del Comitè d'Àrbitres de la Federació Catalana i àrbitre ACB i internacional