Ser pares tant a casa com a la pista (Joan Carles Mitjana)

Article publicat a la revista del CB Cornellà al gener de 2002 d'en Joan Carles Mitjana, Director Tècnic del Comitè d'Àrbitres de la Federació Catalana de Basquetbol i àrbitre ACB i internacional.

00-00-0000 00:00

Tots estarem d'acord en què un dels problemes més greus de l'esport de base és el comportament dels pares. Es queixen els directius dels clubs, els directors tècnics i els entrenadors... Però aquells que més pateixen les conseqüències són els àrbitres joves que, com els seus propis fills, s'estan iniciant en el món de l'arbitratge i de l'esport.

El comportament que es genera a la pista es contradiu, en la majoria de casos, amb la forma d'educació que tota la família ha de donar o desitja donar als seus fills. Els nens i nenes no poden castigar els seus pares quan aquests cometen accions que, si haguessin estat comeses per ells, probablement serien castigades de forma exemplar.

S'ha de fer entendre a aquells que no ho veuen així que el fet de jugar i entrenar és un complement a l'educació. Tots ens estem formant. Formar és canviar permanentment la conducta del subjecte com a resultat de la pràctica. Els joves adquireixen amb una extraordinària rapidesa els coneixements, els hàbits, les actituds i els ideals i són, per aquest motiu, fàcilment influenciables. Aprenen i imiten tot allò que observen: gestos, menyspreus, paraules malsonants, i fins i tot agressions a àrbitres i contraris. Fan ús de tot això a la pista si observen que així aconsegueixen el seu objectiu, com si es tractés d'un recurs esportiu. I, encara més, poden arribar a incorporar aquesta conducta a la seva vida quotidiana, si els seus pares, els seus líders, també es comporten d'aquesta manera.

La pràctica esportiva, i concretament del basquetbol, és útil per a transmetre certs valors. Per exemple, l'equilibri social i emocional, la capacitat per dirigir, aprendre a treballar en equip, el sentit de la realitat, el respecte a l'autoritat i a les regles, l'adquisició de bons hàbits d'higiene, el sentit del civisme i de l'equitat, el saber què significa l'esportivitat, l'esperit de col·laboració i superació o els drets i deures que comporta la responsabilitat.

Algunes de les "disfuncions" en el comportament dels pares que poden afectar la formació tant humana com esportiva dels seus fills són: Volen que els seus fills juguin més temps que la resta, no els agrada que juguin amb companys més dolents, amenacen amb portar-se els seus fills a altres clubs si no se'ls accepten determinades peticions, donen indicacions als seus fills durant els entrenaments i els partits, critiquen les decisions dels entrenadors i també als companys dels seus fills en públic, critiquen i insulten als àrbitres, provoquen enfrontaments i amenacen i insulten els jugadors contraris i els seus acompanyants, els agrada fer demostracions en públic dels seus coneixements del joc, etc...

Tots coneixem aquest problema, ara només fa falta posar-li remei.

En algunes entitats es realitza una xerrada a l'inici de temporada per als pares, on es parla dels objectius esportius i educatius i se'ls demana una línia de col·laboració amb l'entitat. Després, al llarg de la temporada, en la majoria dels casos, no solen intervenir quan hi ha incidents, sobretot si aquests van en contra dels àrbitres. La Federació sanciona els clubs responsables del comportament dels pares i tema resolt.

És evident que, donada la dimensió del problema i les escasses i poc efectives mesures que s'adopten, hem d'actuar i atacar el problema de base per evitar un mal que, en la majoria de casos, podria arribar a ser irreparable.

Tots hem de treballar conjuntament. Els fills en la mesura que sigui possible, els directius no acceptant aquests comportaments, però no de paraula sinó de fet. És un treball de constància, a base de repetir i fer-los veure que aquests tipus de comportament no fa cap bé als seus fills.

Com deia una carta publicada per uns alumnes del Col·legi Llor als seus pares: "Quina sort tenen aquells equips en els que els pares i mares queden per dinar, per sortir... després del partit". Els jugadors, quan surten del partit, després d'haver-ho donat tot, queden com amics.

Esperem que tots aquells que després de llegir aquest article no se sentin identificats, perquè aquesta no és la seva línia de conducta, ens ajudin col·laborant durant els partits, fent veure als pares que tenen al seu costat, els quals segurament fora de la pista tenen un altre comportament, que aquesta no és la via correcta per ajudar el seu fill o la seva filla.

Tothom que ha practicat esport estarà d'acord en què les victòries i les derrotes s'obliden en poc temps. Allò que perdura i es recorda és la forma en què es van aconseguir. Intentar guanyar com sigui no ha de ser l'objectiu principal en aquestes edats i no s'ha de consentir "enganyar per guanyar", entenent per enganyar aconseguir la victòria mitjançant l'ús de la violència física o verbal.

Per últim, no puc deixar passar aquesta ocasió sense defensar la tasca dels àrbitres en aquestes categories: ells també s'estan formant i se'ls ha de deixar crèixer com a àrbitres i com a persones. Més endavant ja podrem demanar-los alguna responsabilitat per la seva tasca.

L'esport com activitat educativa i formativa és una poderosa eina capaç d'aglutinar esforços i enderrocar barreres idiomàtiques, culturals i personals. Hem de treure profit d'aquest avantatge per formar millors esportistes, perquè aquests joves seran en el futur persones madures amb responsabilitats i que ajudaran a construir una societat millor per a tots.

Qualsevol persona que llegeixi aquest escrit pot també ajudar a aquesta tasca. Només ha de convèncer a un d'aquests pares que canviï d'actitud envers els àrbitres. Gràcies per endavant per l'intent.

Joan Carles Mitjana
Director Tècnic del Comitè d'Àrbitres de la Federació Catalana i àrbitre ACB i internacional