Eren altres temps i es vivien altres circumstàncies. Catalunya era, com és ara, màxim referent esportiu i buscava, com ara, un lloc en el panorama polític. Per això, Jordi Pujol, llavors president de la recentment instaurada Generalitat, va anar al Palau d’Esports barcelonès aquell 26 de novembre de 1980.
FC Barcelona i Cotonificio -un ascendent club badalonès en aquella època- es jugaven la primera Lliga Catalana, que havia nascut amb l’esperança d’aportar un granet de sorra al desenvolupament global del país. Es va cantar Els Segadors aquella tarda de tardor en vell recinte i es va posar la primera pedra en moltes altres. Va guanyar el Barça, però el 90-73 final només és un record dels nombrosos i vibrants que ens han deixat 34 anys d’una competició que ha recorregut Catalunya temporada rere temporada i que ha vist cinc campions perquè al marge de Barça (16 títols) i Joventut (11), també la han guanyat Manresa, Girona i Lleida, en dues ocasions cada un d’ells. Tot sense perdre aquell sabor a reivindicació que a la dècada dels 80 era obligada i que l’any número 13 del segle XXI encara resulta imprescindible.
La majoria d’edat de la Lliga és inqüestionable. Aquella final, que va enfrontar als dos millors equips catalans del moment (encara no existia l’ACB) s’ha convertit en cinc competicions. Hi ha lligues LEB, EBA, Femenina i Femenina 2, al marge de la que reuneix als tres millors equips, que continua sent el plat fort i que atorga el títol de campió de Catalunya en categoria masculina.
Al marge d’altres consideracions, la Lliga és el millor aparador del Bàsquet Català, sense dubte el més potent -per nombre de llicències i per figures- del panorama espanyol. En aquesta ocasió la cita serà a Girona, amb calendari intens i apassionant. La Bruixa d’Or - Fiatc Joventut per començar (dimecres 9 d’octubre) i el guanyador contra el vigent campió, FC Barcelona, 24 hores més tard. Moment de viure la gran festa, i dels afeccionats de començar a conèixer als nous jugadors perquè, a més de ser dels primers títols oficials, la Lliga és la presentació en societat i l’inici per començar a definir les possibilitats de cada qual a la temporada que acaba de néixer.
Moment perquè Barça deixi clar que podrà lluitar per tots els títols fins al final i que Penya i Manresa demostrin capacitat de seducció en els seus afeccionats en temps de crisis econòmica. Els tres, cada qual al seu nivell, tenen uns objectius que comencen per un bon paper a la Regal Lliga Catalana ACB.
El FC Barcelona de Xavi Pascual espera amb sis incorporacions, inclosa la de Mario Hezonja, que sembla que serà jugador del primer equip a tots els efectes. El tàndem Creus-Pascual ha volgut donar més duresa al joc interior amb un ‘matador’ com Dorsey i un Lampe que pot jugar de cara o d’esquenes a cistella i potenciar la posició sempre complicada de ‘quatre’. Nachbar és un tirador alt que pot complementar-se amb el seu compatriota Lorbek o reemplaçar-lo si Erazem no millora les prestacions de la temporada anterior, i Papanikolau és un jove –el millor de la passada Euroleague- ‘tot terreny’ que apunta molt i que ara començarà a tenir l’oportunitat de demostrar-ho. Per si això no fos poc, hi ha reforç també per la direcció de l’equip. Amb Huertas sense oferir fins al moment el molt que s’esperava d’ell i amb Sada en el paper de valuós complement, arriba Pullen, un base elèctric i també individualista, que pot ser la solució o el problema. Sens dubte és un Barça fort i el gran favorit per endur-se la Lliga Catalana ACB 2013.
Es jugaran disputar-li el títol dos equips en construcció, sèriament minvats pels problemes econòmics i feliçment especialitzats en superar-los amb coratge i sense deixar de ser competitius. El Fiatc Joventut segueix amb Jordi Villacampa a la presidència i Salva Maldonado a la banqueta, però la resta necessitarà d’un esforç de reconeixement per part dels afeccionats verd-i-negres. La plantilla compta amb els joves Suárez, Llovet, Barrera, Ventura i Vives, a més de Savané, i incorpora a Devoe Joseph (escorta d’1’93), Tariq Kirksay (un base de 35 anys que arriba de l’Estudiantes després de jugar dos anys en el Cajasol), Nik Cohran (base canadenc amb passaport anglès de 25 anys), John Shurna (ala-pívot de 2’05 que va jugar la darrera temporada en l’Estrasburg francès) i el vell conegut Albert Miralles, infantil, cadet i júnior de la Penya, que ha jugat a Itàlia i Alemanya, a més d’haver estat draftejat per Toronto i provar amb Miami.
Situació similar és la que presenta La Bruixa d'Or que, a més, estrena entrenador: Borja Comenge. L’ex tècnic del Barça ‘B’ s’ha trobat amb cinc veterans (Arco, Asselin, Hernández, Artega i Larsen) i altres sis incorporacions... si s’inclou a Joan Creus, que ja va jugar amb l’equip manresà la recta final de la passada temporada i Marcus Eriksson que torna; ambdós cedits pel Barça. El grec -el primer que juga a Manresa- Haris Giannopoulos (24 anys i amb experiència al PAOK, Olimpiakos, Panionios i Panathinaikos), Darryl Monroe (27 anys, 2’02 i procedent del bàsquet francès), Dominic Waters (base d’1’85 que la passada temporada va jugar en l’Olimpia de Liubliana i en l’Hapoel Holon) i Max Konguere (sud-africà de 26 anys i 1’99 que arriba amb un mitjana d’11,5 punts i 3,6 rebots en Le Havre francès) han de convèncer de que allò bo pot ser també barat.
Però el més important és que, noms, números i fins a clubs al marge, la Lliga Catalana és sempre quelcom més que una competició. En 1980 i ara. Tot ha canviat, però tot sembla igual. I és que la Lliga ha de seguir fent història.
