Podem qualificar de satisfactòria la nostra actuació. Aquest campionat és molt exigent tan a nivell físic, com tàctic. La medalla de bronze tenia molts candidats i, finalment, ens la vàrem emportar nosaltres. És clar que haguéssim volgut jugar la final, però uns pocs minuts de falta d’inspiració a la semifinal contra Madrid ens van privar d’aquest premi.
Orgull. Després d’haver perdut un gran partit de minibàsquet com el primer contra Euskadi, a la segona pròrroga, sabíem que qualsevol errada ens deixava sense possibilitats de jugar les semifinals. El grup ho va portar amb total naturalitat, fent que les coses que anàvem vivint fossin úniques.
Tots vàrem acabar sentint-nos orgullosos de poder formar part d’aquest grup. Com vàrem dir, "qui dóna el màxim d’un mateix, no està obligat a donar més…".
És molt difícil triar-ne un de sol. El grup ha fet que molts moments fossin especials, desprenent una unió i transmetent una passió difícil d’oblidar.
La veritat és que em sento molt agraït a tots aquells que han sentit com a seu el treball. Als clubs i entrenadors que han fet que els seus jugadors tinguessin un alt nivell competitiu, sense oblidar el vessant formatiu. Als caps de centre del PDP, sense la feina dels quals, fer un seguiment acurat de la categoria seria impossible.
També a totes les famílies dels jugadors que han format part del procés (des dels entrenaments al Campus de Cervera), que no han dubtat de sacrificar hores i caps de setmana perquè els seus fills poguessin entrenar amb nosaltres. A tots i cada un dels jugadors que han participat en el procés, ens han contagiat la il·lusió necessària que hem tingut fins l’últim dia.
Cal recordar a tota aquella gent que, amb el seu esforç, han fet que aquest any duríssim, les seleccions haguéssim pogut anar a competir. Des del Gerent (Toti Mumbrú), President (Joan Fa), al President del Comitè Tècnic (Xavier Valls); també als directius que van poder acompanyar-nos al campionat (Ferran Aril i Josefina Pèlachs) que van fer la nostra estança a Cadis més còmode. Evidentment a dues persones que a més de ser els meus caps, són dues persones que tenen tot el meu afecte: el Xavi Rodríguez i el Ricard Daura.
A l’Àlex i l’Àlvaro per la seva dedicació i participació. Al Toni Valderrama per la paciència infinita. A la Gemma per participar i cuidar dels nostres nens, que han acabat també sent els seus... Al Javi, un autèntic crack que ha fet la seva feina passant desapercebut. Al Toni Mayol i al Gorka Bertran: tot és més fàcil quan et sents còmplice del treball fet. La meva admiració cap a ells és sincera. El bàsquet pren sentit amb gent com ells.
Per acabar, voldria agrair a la meva mare el seu suport incondicional, així com a la Marta i l’Aleix la seva comprensió infinita… i donar la benvinguda al Gerard.
